El profesor de persa

Comparteix-ho

</ta

  • Informació

    Bielorrússia, 2020
    Direcció: Vadim Perelman
    Intèrprets: Nahuel Pérez Biscayart, Lars Eidinger, Leonie Benesch, Jonas Nay
    Gènere: drama
    Durada: 125 minuts
    Idiomes: francès i alemany

    Sinopsi


    França, 1942. Gilles és arrestat per soldats de les SS juntament amb altres jueus i enviat a un camp de concentració a Alemanya. Allà aconsegueix evitar l’execució al jurar als guàrdies que no és jueu, sinó persa. Gràcies a aquesta estratègia, Gilles aconsegueix mantenir-se amb vida, però haurà d’ensenyar una llengua que no coneix a un dels oficials de camp, interessat en aprendre-la. Mentre la relació entre ambdós augmenta, les sospites dels soldats es van incrementant.

  • Sobreviure amb una llengua inventada

    Mentre s’encadenen els títols de crèdit d’El professor de persa es mostren uns documents que es cremen: hi ha anotats uns noms. Abans, se sent un interrogatori en off en què, davant de la pregunta de si recorda algun dels altres presoners ingressats al mateix camp de concentració, l’interpel·lat (del qual aleshores ja suposem que n’és un supervivent) respon que tots els noms consten en el registre del camp. La resposta és que l’arxiu va ser cremat pels nazis abans de l’alliberament. La imatge dels documents cremant-se és una mica òbvia, però, en tot cas, declara la voluntat de contribuir a la memòria d’un Horror que no volia deixar rastre i que, per això mateix, ha sigut contrarestat amb testimonis i relats en contra de l’oblit. Dirigit per Vadim Perelman, canadenc d’ascendència ucraïnesa que va debutar amb Casa de arena y niebla, el film ho fa a través de la història d’un supervivent que, sense més referències, es presenta inspirada en fets reals: un jueu belga (Gilles) que, en ser capturat pels nazis, va salvar-se de la mort en dir que és persa o, en concret, fill de pare persa i de mare belga.

    La possibilitat se li presenta gràcies a un llibre escrit en farsi que, en el camió que els transporta, un altre detingut li dóna a canvi d’un entrepà, l’únic menjar que li resta a Gilles, interpretat amb la seva fragilitat i a la vegada la seva enteresa per l’afrancesat actor argentí Nahuel Pérez Biscayart, poderosament consagrat amb 120 battements par minute, de Robin Campillo. Sobrevivint a un afusellament massiu abans d’arribar al camp, a punt de ser executat, Gilles crida que no és jueu, sinó persa, amb la sort que un soldat recorda que un dels oficials del camp ha manifestat el seu interès en què li duguin un “persa”. Per què? L’oficial, que tant se n’ocupa del servei de cuina del camp com del registre dels presoners, té la intenció de marxar cap a Teheran, un cop acabi la guerra, per obrir-hi un restaurant. I és així que vol aprendre farsi, idioma que Gilles no coneix en absolut, però que, convertit en Reza, simula saber. Allò que fa és inventar-se paraula a paraula una llengua que transmet a l’oficial mentre té l’ordre de feinejar a la cuina i també d’escriure els noms dels presoners al registre. A partir d’aquí, tot són obstacles a superar, atesa la mateixa dificultat per construir el seu invent, així com la desconfiança inicial de l’oficial (que apostarà pel “seu persa” com si fos una juguesca mantenir-lo en vida fins a arribar a treure’l del camp) i el recel de part dels guardes, malvats força caricaturescos que protagonitzen una subtrama que, desenvolupada quasi a la manera d’una comèdia sobre embolics sexuals, adopta un to que xoca amb la tragèdia que no deixa d’abordar-se.

    Basada en un relat de Wolfgang Kohlhaase i, com s’ha dit, presentant-se com si estigués avalada pels fets reals en què suposadament s’inspira, la història posa seriosament a prova la credulitat de l’espectador.
    Sigui el cas més o menys real, potser cal veure la pel·lícula com una faula sobre la supervivència a través de l’enginy que, tanmateix, posa en qüestió el mateix instint de sobreviure que l’aïlla dels seus dissortats companys, molts dels quals, si no són assassinats al mateix camp de concentració situat al nord de França, estan destinats a morir en els forns crematoris dels camps d’extermini instal·lats a Polònia. Hi ha un moment, però, en què Gilles veu els altres i desenvolupa un sentiment de fraternitat. I, a més de la física, finalment hi ha una salvació moral a través de la memòria de les víctimes. En tot cas, per la seva manera d’abordar el tema, és un film condemnat a la controvèrsia o almenys a convidar de nou a una reflexió, de fet interminable, sobre les formes de representació de la barbàrie perpetrada pels nazis.

    Imma Merino
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho