El Rei Borni

Comparteix-ho

el rei borni cartell

 

  • Informació


    Catalunya, 2016
    Director: Marc Crehuet.
    Intèrprets: Alain Hernández, Miki Esparbé, Betsy Túrnez, Ruth Llopis, Xesc Cabot.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Durada: 87 min.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Dues amigues, Lidia i Sandra, que porten molt de temps sense veure’s decideixen organitzar un sopar de parelles per així conèixer a les seves respectives parelles: David, un policia antiavalots, i Ignasi, un documentalista social que va perdre un ull per culpa d’una bola de goma que va colpejar-lo en una manifestació. Tot això amenitzat pels discursos que un polític dóna des de la televisió. Quatre personatges que queden per sopar, recordar vells temps i posar-se al dia… sense saber que David va deixar borni a l’Ignasi


  • Víctima i botxí, cara a cara

    El dramaturg, guionista i realitzador Marc Crehuet va estrenar el 2013 a la petita Sala Flyhard de Barcelona la seva obra “El rei Borni”, en un muntatge que ell mateix dirigia i que ràpidament es va convertir en una de les sensacions de la cartellera teatral alternativa de la ciutat. La fòrmula de l’èxit era un text brillant, ocurrent i milimètricament estructurat que funcionava com a comèdia negra però que també esdevenia una perfecta radiografia d’un moment social i polític convuls i especialment sensible. Si a això li afegim un quartet d’actors en estat de gràcia, entendrem el merescut reconeixement que l’obra va assolir.

    Ara, tres anys després de l’estrena teatral, ens arriba l’adaptació cinematogràfica que el mateix Crehuet ha fet de la seva obra i que també s’ha encarregat de dirigir. Creador de “Pop ràpid”, una de les sèries de TV més innovadores i creatives dels darrers anys, Crehuet ha optat per mantenir els elements essencials que van fer de la seva peça teatral un èxit rotund. I per això s’ha envoltat d’un equip tècnic reduït però de confiança i sobretot ha confiat novament en el mateix repartiment original que va representar l’obra al teatre: Alain Hernández, Miki Esparbé, Betsy Túrnez i Ruth Llopis.

    “El rei borni” no amaga en cap moment el seu origen teatral, i d’això en fa una virtud. En aquest sentit és una pel·lícula que entén el concepte de teatralitat com un valor, no pas com un llast. I ho fa perquè per entendre l’evolució dels personatges i el clima de tensió “in crescendo” que planteja la trama era imprescindible aquest ambient tancat, en alguns moments gairebé claustrofòbic que va acompanyant la tensió interior. Per tant, el seu principal valor és deixar que el text flueixi, que el magnífic treball dels actors prengui força i que l’espectador quedi atrapat per aquesta història hàbil i plenament contemporània, dibuixada en diverses capes, però amb una claríssim subtext de denúncia social i política.

    És indubtable que l’eclosió mediàtica del “cas Ester Quintana” –que guarda evidents similituds amb el punt de partida que plantegen l’obra i la pel·lícula- converteix “El rei borni” en un film encara de més actualitat. Perquè, més enllà de la situació concreta, en el transfons del film hi bateguen aspectes que transcendeixen l’anècdota: es parla del poder de l’autoritat, del model de societat, de la dominació i control social, etc. I sobretot es parla del rerefons que ha viscut la societat catalana –i per extensió l’espanyola i l’europea- des del 2007 amb els estralls de la crisi econòmica. En aquest sentit, “El rei borni” pren com a referència un context molt concret però el seu discurs és perfectament universal i extrapolable a altres realitats.

    Pel seu origen teatral i pel mateix plantejament de la pel·lícula, el pes de “El rei borni” recau, sobretot, en els actors. I cal dir-ho ben clar, tots quatre estan magnífics: Alain Hernández, potser en el paper més vistós, però al que es capaç d’imprimir no només la força i energia que precisa sinó també matisos que el fan molt inquietant; Miki Esparbé, treballant fins i tot des de la dicció un personatge que fuig dels estereotips i que intenta viure amb la ferida i la frustració dels esdeveniments viscuts; i Ruth Llopis i Betsy Túrnez donant una rèplica perfecta als dos pols enfrontats de la trama.

    Per qui pugui pensar que el mèrit és simplement del propi text teatral en què es basa el film, caldria recordar que aquest automatisme no sempre és reeixit: de grans obres de teatre n’han sortit, sovint, pel·lícules nefastes. El mèrit de Marc Crehuet no és només haver creat un text excel·lent, sinó haver tingut la capacitat de trobar la forma adequada de traslladar aquest text a dos espais tant propers, però a la vegada tant distants, com el teatre i el cinema.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho