El telèfon del vent

Comparteix-ho

  • Informació


    Japó, 2020
    Direcció: Nobuhiro Suwa
    Intèrprets: Shoko Ikezu, Serena Motola, Toshiyuki Nishida, Hidetoshi Nishijima, Tomokazu Miura
    Gènere: drama
    Durada: 139 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Nobuhiro Suwa, autor d’obres tan sensibles com Yuki & Nina o El león duerme esta noche, retorna al Japó amb aquesta road movie que reflexiona sobre les seqüeles de la tragèdia de Fukushima. Amb una emotivitat continguda, Suwa centra el relat en el periple d’una jove que ho va perdre tot i que ara busca respostes. Un film catàrtic sobre el dol col·lectiu.

  • Runes anímiques de Fukushima

    El 2001, Nobuhiro Suwa va filmar H/Story sobre la memòria de la seva ciutat natal.  Suwa va néixer a Hiroshima el 1960, un any després que Alain Resnais afirmés – des de la veu literària de Marguerite Duras – “no has vist res a Hiroshima”.  Suwa tampoc va veure el cel cremar després de l’explosió atòmica, ni els cadàvers carbonitzats, ni l’horror que es va fer càrrec de l’epicentre d’una ciutat.  Suwa només va veure fotografies, imatges conservades en un museu, ruïnes i alguns espais simbòlics convertits en llocs de memòria.  Com pot arribar a explicar l’horror, quan aquest horror forma part d’una memòria col·lectiva no qualificada?  H/Story va acabar convertint-se en una magnífica pel·lícula sobre la impotència i la impossibilitat de reconstruir el passat. A partir d’aquest moment, el cinema de Suwa es va transformar en un cinema travessat per certs tons fantàstics, enterrat en una poètica que desafiava les lleis de l’espai i del temps, en un cinema de fantasmes.  La seva penúltima pel·lícula, The Lion Sleeps Tonight (2007) va cercar els vells fantasmes d’una masia a la Provença francesa a través del poder del cinema i la presència d’un mite envellit, Jean Pierre Léaud.

    Totes les tensions internes que han marcat la filmografia de Nobuhiro Suwa troben una resposta clara a El telefono del viento. Sembla com si la pel·lícula fos la porta de sortida d’un laberint personal. El telèfon de vent es refereix als fets ocorreguts l’11 de març de 2011 quan es va produir un terratrèmol/tsunami de 8,9 de magnitud a l’escala de Richter al Japó. Va ser el terratrèmol/tsunami més potent que es va produir al país. Hi havia molts desapareguts, milers de cossos que mai van aparèixer. El terratrèmol que va tenir el seu epicentre a la zona de Sondai, també va afectar la central nuclear de Fukushima creant una gran avaria i es va convertir en una catàstrofe important que va marcar profundament la vida japonesa en els últims anys. Nobuhiro Suwa parteix d’aquests fets històrics, però els sublima en un relat personal. El punt de partida és una llegenda japonesa sorgida del terratrèmol. En un turó als afores de la ciutat d’Otsuchi, un dels llocs més afectats per la tragèdia, hi ha una cabina telefònica que no està connectada a cap xarxa, però en la qual hi ha un dispositiu negre. A través d’aquest telèfon, les famílies de les víctimes poden connectar amb els seus difunts durant la tragèdia, establint llaços que desafien la frontera que separa la vida i la mort. Aquest espai simbòlic que un el material amb l’espiritual serveix com a metàfora de la construcció d’una pel·lícula que es planteja com una road movie de superació, com a camí d’afirmació. La pel·lícula s’estructura com un viatge que també adquireix un caràcter simbòlic, però que serveix perquè Nobuhiro Suwa dugui a terme el procés de reconstrucció del dolor dels altres d’una catàstrofe propera.

    La història de El teléfono del viento és aparentment senzilla. Haru, la protagonista, és una nena de disset anys que viu turmentada per la mort dels seus pares i el seu germà petit sota els efectes del tsunami del 2011. Els cossos dels seus familiars no es van trobar mai i el procés de dol no es va poder tancar. Va haver de reconstruir la seva vida a Hiroshima a casa de la seva tia. Un dia, quan veu que la seva tia està greument malalta, decideix començar el viatge que es converteix en un viatge físic, però també un viatge interior a la recerca dels perduts. El viatge es converteix en un constant vagabundejar per diferents espais en ruïnes que simbolitzen les ferides del temps i evoquen la dificultat d’assumir el lloc que la mort pot ocupar en la vida. Haru viatja per Fukushima, però també a través de la casa destruïda en la qual va viure la seva infància, on els seus pares van desaparèixer i en la qual els únics rastres són les restes del seu propi naufragi vital. El viatge d’Haru a través de diferents ruïnes és un viatge a través del dolor, que avança entre el tangible i el sensible. Un camí que implica consciència individual i ganes de superar un trauma individual que també va ser un trauma col·lectiu.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho