El verano de Cody

Comparteix-ho

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Andrew Ahn
    Intèrprets: Hong Chau, Lucas Jaye, Brian Dennehy, Jack Caleb, Jennifer Delora, Stan Carp, James DiGiacomo, Sophia DiStefano, Christine Ebersole, Samantha Jones, Anastasia Veronica Lee, Raymond Lee, Fernando Mateo Jr., Robyn Payne, Wayne Pyle, Willoughby Pyle, Laurent Rejto
    Gènere: drama
    Durada: 84minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Després de la mort de la seva germana, Kathy i el seu fill de 8 anys Cody van a la petita població on vivia per recollir-ho tot i vendre la casa. Mentre Kathy està ocupada netejant tot, Cody passa el temps pel veïnat. Així coneixerà a el vell Del, amb el qual entaularà una amistat especial.

  • Un cant a l’amistat intergeneracional

    A Gran Torino (2008), l’última gran pel·lícula de Clint Eastwood, el veterà actor i director nord-americà interpretava Walt Kowalski, un dels seus personatges més recordats. Veterà de la guerra de Corea, Kowalski era el símbol perfecte d’uns Estats Units retrògrads, ancorats en el puritanisme d’uns valors fundacionals que xocaven amb l’adveniment d’una nova societat amb unes generacions joves determinades per la immigració i l’assimilació racial. A Driveways (2019), el personatge de Del que interpreta Brian Dennehy sembla un revers del Kowalski de Clint Eastwood. Tots dos són veterans de la guerra de Corea, tots dos viuen sols en la típica casa unifamiliar amb porxo i tots dos tenen fortes reticències envers els seus veïns d’ascendència asiàtica o afroamericana. Allà on es diferencien les dues pel·lícules, però, és en el gènere, l’ambició i el to amb què tracten aquest xoc generacional i racial. Mentre el magistral film d’Eastwood deriva cap a un thriller amb tocs dramàtics, el segon film del director nord-americà d’origen coreà Andrew Ahn es mou cap al drama intimista.

    Fill de pares coreans però nascut i format als Estats Units, Ahn representa també una nova mostra de la influència creixent de l’ascendència coreana en el cinema nord-americà. Després del fulgurant èxit de Parasite (2019) l’any passat, aquest any n’hem tingut una altra mostra clara, amb la presència als Oscars de Minari (2020), de Lee Isaac Chung, un altre film d’un director d’origen coreà però nascut als Estats Units. A més, Minari se centra en l’experiència vital del mateix realitzador, fill d’una família coreana que va emigrar a l’Arkansas rural buscant el somni americà de construir la seva pròpia granja.

    Driveways és un film tan modest com sincer, tan intimista com humà, tan contingut com emocionant. Kathy (Hong Chau), la protagonista de la història, és una mare d’origen coreà que ha de viatjar amb el seu fill petit a la casa que la seva germana, que ha mort recentment i amb qui havia tingut una relació pràcticament inexistent els darrers anys de la seva vida, els ha deixat en herència. L’arribada al domicili de la germana suposarà un viatge emocional i introspectiu, no només perquè descobrirà tot un món amagat que desconeixia, sinó perquè això l’obligarà a rememorar el seu passat familiar, els seus ancestres i la pròpia identitat en un moment vital de desconcert. Mentre s’instal·la a la casa i decideix què fer amb el llegat, el seu fill Cody (Lucas Jaye) establirà una relació cada vegada més estreta, plena de sentiment, amb Del (Brian Dennehy), el veí de la casa del costat.

    A partir d’aquesta premissa aparentment senzilla, el gran mèrit d’Andrew Ahn és combinar la dimensió més íntima i humana, focalitzada en la complicitat entre Del i Cody, i la dimensió més genèrica, en què tracta temes com la memòria familiar, els deutes del passat, l’arrelament físic i espiritual i el xoc generacional d’aquesta complexa societat nord-americana mediatitzada per les noves pulsions racials. Driveways és un film pausat, delicat, però que s’ofereix a cara descoberta a l’espectador. Ahn manté un control del tempo narratiu i sap administrar absolutament la càrrega sentimental de la història. Els personatges mai són estereotipats i el seu arc evolutiu se’ns mostra d’una forma natural i sincera.

    A més, Driveways ens regala una de les últimes interpretacions del gran Brian Dennehy, un actor de raça, d’aquells que entenien la professió gairebé com una forma de vida, i que per això va treballar pràcticament fins a l’últim moment abans de morir. Aquest darrer film és un gran regal, ens hi ofereix una interpretació molt emotiva, plena de matisos. Darrere cada gest, cada moment, no hi ha només el domini interpretatiu d’un gran professional sinó el testimoni d’un llegat. Assegut al seu porxo al capvespre, mentre el sol es pon, la mirada serena de Dennehy se’ns queda clavada a la retina i no s’oblida.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho