El viento se levanta

Comparteix-ho

elvientoselevanta cartell

  • Informació


    Kaze tachinu (The Wind Rises)
    Japó, 2013.
    Direcció: Hayao Miyazaki.
    Intèrprets: N/D
    Durada: 125 min.
    Gènere: Animació. Drama biogràfic.
    Idioma: Japonès.

    Sinopsi


    Jiro, que somia amb volar i dissenyar bells avions, s’inspira en el famós dissenyador aeronàutic italià Caproni. Curt de vista des de nen i per això incapaç de volar, s’uneix a la divisió aeronàutica d’una companyia d’enginyeria al 1927. El seu geni aviat és reconegut i es converteix en un dels més prestigiosos dissenyadors aeronàutics.

     

  • Les contradiccions de les il·lusions perdudes

    Hayao Miyazaki va anunciar en el darrer festival de Venècia que Se levanta el viento era la seva darrera pel.lícula. Des del moment que va fer aquestes declaracions s’ha parlat molt de la importància d’aquesta singular –i meravellosa pel.lícula- com a film testamentari del cinema d’un dels grans mestres de l’animació. De totes maneres, cal advertir que qui vulgui trobar a Se levanta el viento la poètica de la imaginació i de la fantasia portada al límit de El viaje de Chihiro o El Castillo ambulante, pot sentir-se decepcionat. Probablement perquè aquesta pel.lícula testamentaria és la menys fantàstica, la més realista però també la més íntimament personal que ha rodat Miyazaki. La pel.lícula podria ser vista com una curiosa barreja entre un biopic singular, un discurs pacifista i un melodrama amorós de gran volada. El biopic té com a protagonista la figura de Jiro Horikoshi, un jove que volia ser aviador però que per un seguit de greus problemes a la vista, va acabar de fer estudis d’enginyeria i convertir-se en un utòpic constructor d’avions. La seva utopia va portar-lo a realitzar un avió que fos lleuger, ràpid i còmode. El resultat varen ser els avions A6M amb el que es va bombardejar Pearl Harbour i que al llarg de la segona guerra mundial, l’exèrcit japonès va utilitzar per els seus mortífers kamikaze. El fet que Horikoshi sigui el protagonista de la història pot sobtar, perquè d’entrada es tracta d’un tècnic que va posar el seu saber al servei d’una arma mortífera. Un personatge que va treballar al servei del sistema, malgrat ell mateix. Aquesta interesant disjuntiva dona al personatge una dimensió tràgica però també acosta la pel.lícula cap el discurs marcadament pacifista. Miyazaki somnia, com el protagonista de la història, en un món en que el fet de volar estigui desvinculat de la guerra, en que el somni humanista s’imposi i en que la ciència estigui al servei del progrés del coneixement. Un somni, que com la figura de Horikoshi, també es troba envoltat d’ambigüitat. No hi ha blanc i negre, hi han molts de matisos i aquests poden ser revelats a l’interior d’una pel.lícula de dibuixos clarament adulta. En tot biopic, la història de l’artista o del geni, ha d’estar acompanyada del relat de la seva intimitat que moltes vegades es posa de manifest en una història d’amor. Horikoshi coneix al començament de la pel.lícula a Nahoko, una noia de la qual s’enamora. La relació que mantindran la parella però no trigarà a estar envoltada d’una estranya mística que es complicarà a partir del moment en que davant la blancor de la pantalla veiem unes gotes de sang. Nahoko és tuberculosa, la seva vida està lligada per la malaltia i això farà que la relació personal de Horikoshi trontolli. El debat entre vida professional i vida privada, entre la utopia del triomf personal i la utopia del triomf amorós esquitxa constantment la pel.lícula. Miyazaki no explica tota aquesta tensió com una simple història d’amor sensiblera, sinó com un gran melodrama. Es a partir d’aquesta relació quan trobem com Miyazaki acaba establint un vincle amb el millor cinema japonès. Podem pensar fàcilment amb Nubes pasajeras de Mikio Naruse o, fins i tot, en Los amantes crucificados de Kenji Mizoguchi. Davant d’aquesta perspectiva, més d’un lector pot preguntar-se, què queda del vell cinema Miyazaki a El viento se levanta. El gran encert de la pel.lícula és que malgrat siutar-se en un terreny realista –la història de Japó entre els anys vint fins la Segona guerra mundial- hi acabem trobant els somnis per volar i fins i tot la poètica d’una imatge que des de la seva senzillesa té tanta intensitat que no para d’emocionar. El viento se levanta és emoció en estat pur. Un luxe.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho