Elle

Comparteix-ho

elle cartell

 

  • Informació


    França, 2016
    Director: Paul Verhoeven
    Intèrprets: Isabelle Huppert, Laurent Lafitte, Anne Consigny, Charles Berling, Virginie Efira,Lucas Prisor, Christian Berkel, Alice Isaaz, Jonas Bloquet, Vimala Pons.
    Gènere: Thriller psicològic.
    Durada: 130 min.
    Idioma:  Francès.

    Sinopsi


    Michelle, una reeixida executiva d’una empresa de programari, busca venjança després de ser violada a casa per un intrús.


  • Contra tota moral

    Elle de Paul Verhoeven comença in media res.  Michelle –Isabelle Huppert, la millor actriu del món-, és una dona de negocis que viu una existència burgesa mentre dirigeix una empresa de videojocs. Una nit és violada a casa seva per un desconegut. La dona es resisteix davant l’agressor, crida però decideix no informar de la violació ni a la policia, ni a les seves amistats properes. L’escena d’apertura ens assenyala que, probablement, ens trobarem davant d’un thriller en que una dona humiliada decideix dur a terme una venjança cruel contra el seu agressor. El cinema de Paul Verhoeven, però, no es recolza mai en allò previsible i darrera cada acte i sol sorgir una certa sorpresa. Michelle calla. Més d’un espectador pot pensar que en el fons, el silenci és el símptoma de que la violació desperta en ella el fantasma d’un desig reprimit o l’inconscient, el fantasma d’una sexualitat latent que es manifestarà després de l’agressió. De fet, després de la seva estrena a França certs sectors feministes varen acusar la pel.lícula de ser complaent amb la violació. De totes maneres, els motius profunds de Michelle són uns altres. L’agressió li serveix per deixar de ser una dona dominada per passar a convertir-se en una dominant, passa de ser un objecte que pateix a un objecte actiu. No li interessa tant saber qui és el seu agressor, sinó de reconvertir les pulsions de poder i de desig que planen en el món. Com les protagonistes de Basic Instict o Showgirls, Michelle actuarà com una mantis religiosa. Verhoeven demostra un cop més que té una peculiar manera d’observar la humanitat a partir de l’existència d’unes lleis mecàniques en funció de les quals la pulsió bruta acaba resultant inseparable de la possible conquesta del poder.

     

    L’univers que envolta a Michelle és un univers de ficció, no té res de document. Verhoeven no construeix un drama a la manera de Chabrol sobre els vicis profunds de la burgesia provinciana, ni vol dissenyar una pel.lícula  de denúncia sobre la follia ordinària fruit de la repressió sexual. El seu món  ficcional és un món extrem on l’única força que domina és la del desig, la qual determina tota moral i anul·la tota convenció. Hi ha a l’interior d’Elle una forta voluntat de transgressió, d’incomodar a partir d’una mestria absoluta dels recursos narratius i d’un us eficient de l’humor negre. Michelle viurà envoltada d’homes que estan tant o més malalts que el seu misteriós agressor. A casa seva hi ha un fill que es troba dominat pels alts i baixos de la seva insuportable amant. El seu ex-marit és un novel·lista que es creu un ésser superior. El seu amant és l’espòs de la seva millor amiga i el seu pare és un psicòpata assassí que s’ha passat tota la vida a la presó. Ella mai ha volgut reconèixer al seu pare i només podrà alliberar-se quan la vida d’aquest estigui a punt d’apagar-se. Si bé tots els personatges masculins estan tarats, els personatges femenins també mostren les seves debilitats com la figura materna que intenta reviure la sexualitat al costat d’un gigoló, la seva millor amiga que viu presonera de la ceguesa o la veïna que es troba trasbalsada pels efectes de la religió.

    Verhoeven crea un microcosmos malalt. El repte del joc que proposa radica en la força que té el personatge de Michelle per poder exercir el control en mig d’aquest món esquinçat. La força que acaba tenint el personatge de Michelle serveix per superar tota trampa psicològica i tota temptació de caràcter etnològic. El poder que assumirà Michellle és el poder d’un gest amoral que posa en dubte totes les febleses d’una societat que viu presonera de la seva pròpia malaltia. Verhoeven amb la meravellosa complicitat d’Isabelle Huppert acaba aconseguint una obra única: un colpidor mirall deformat de les misèries internes d’un món presoner de les seves falses creences.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho