Esto no es una película

Comparteix-ho

estonoesunapelicula cartell

  • Informació


    In Film Nist (This is Not a Film)
    Iran, 2011.
    Direcció: Jafar Panahi.
    Intèrprets: N/D.
    Durada: 75 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Farsí.

    Sinopsi


    Després de recórrer judicialment una sentència que el condemnava a sis anys de presó i vint d’inhabilitació, el director iranià Jafar Panahi va haver d’esperar mesos fins que es va fer pública la sentència.

     

  • La imaginació de l’artista

    Al febrer del 2010, en resposta a una invitació de la Berlinale, Jafar Panahi va escriure u na carta amb aquest final: “A partir d’ara i pels pròxims vint anys, em forcen al silenci. Estic forçat a no poder veure, a no poder pensar, a no poder fer pel·lícules. Em sotmeto a la realitat del captiveri. Buscaré la manifestació dels meus somnis en les vostres pel·lícules esperant trobarhi allò del qual m’han desposseït”. La invitació de la Berlinale era una acció solidaria amb Panahi, que, acusat de la intenció de fer una pel·lícula en contra del règim iranià a propòsit del moviment que va posar en qüestió el resultat de les eleccions del 2009, havia estat condemnat a sis anys de presó (reconvertida més tard en arrest domiciliari) i a vint anys sense sortir del país i fer cinema. Tres mesos després d’aquella carta, en una nova acció de solidaritat amb Panahi, el festival de Canes va convidar-lo a ser membre del jurat, però el cineasta només hi va poder fer arribar d’amagat unes imatges amb paraules pròpies amb les quals recordava les circumstàncies del seu primer arrest l’any 2009 i com un funcionari policial, que es declarava admirador dels seus films, li va dir que, encara que fos alliberat, tard o d’hora tornaria a la presó. Així havia passat. I de la presó a l’arrest domiciliari. Tanmateix, en l’edició de l’any 2011, va arribar al festival de Canes una clau USB amagada dins d’un pastís que contenia una pel·lícula que “no és una pel·lícula”, però sí és una pel·lícula i a la vegada un acte de resistència. Forçat al silenci,a no veure i a no pensar, sotmès al captiveri, però insubmís, Panahi demostra novament la força de la mirada i del pensament. Pensant va deduir que el règim li prohibia dirigir, però no a fer d’actor i llegir el guió de la pel·lícula que no pot fer. Així, doncs, davant la càmera del seu amic Mojtaba Mirtahmasb, Panahi “actua” dins de la seva quotidianitat en l’apartament on viu arrestat a Teheran. Tot passa en una jornada en què a la ciutat esclaten focs artificials celebrant la Festa del Foc. El cas és que la importància de la pel·lícula hi és en la seva mateixa existència perquè demostra que el cinema pot ser més fort que la censura i l’artista més intel·ligent que la política que l’oprimeix i el condemna. No pot dir-se que Panahi no manifesti angoixa per la seva situació, però també l’humor, el coratge i la imaginació capaços de resistir. D’aquesta manera, el cineasta es converteix en un personatge més de part de la seva filmografia, habitada per dones que, com en el cas de les atrapades en “El cercle”, estan sotmeses a la persecució d’una societat repressiva o que, com en el cas d’”Offside”, assagen la manera de burlar les prohibicions.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho