First cow

Comparteix-ho

  • Informació


    Estats Units, 2019
    Direcció: Kelly Reichardt
    Intèrprets: John Magaro, Orion Lee, Toby Jones, Ewen Bremner, Scott Shepherd, Gary Farmer, Lily Gladstone, Alia Shawkat, John Keating, Dylan Smith, Jared Kasowski, Rene Auberjonois, Todd A. Robinson, T. Dan Hopkins, Ted Rooney, Patrick D. Green, Clayton Nemrow, Jeb Berrier
    Gènere: western dramàtic
    Durada: 121 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Narra la història d’un cuiner contractat per una expedició de caçadors de pells, a l’estat d’Oregon, durant la dècada de 1820. També la d’un misteriós immigrant xinès que fuig d’uns homes que el persegueixen, i de la creixent amistat entre tots dos en un territori hostil.

  • Les restes d’una història d’amistat

    Cineasta d’una sensibilitat immensa malauradament poc coneguda entre nosaltres perquè les seves pel·lícules hi han restat al marge de l’exhibició comercial, mentre a la vegada s’ha anat convertint en una autora de culte, Kelly Reichardt va néixer el 1964 a Miami, a l’estat de Florida, on va realitzar-hi el seu primer llargmetratge, “River of Grass” (1996), una roadmovie protagonitzada per una parella amb problemes de supervivència, una circumstància que es convertirà en una constant d’una filmografia que posa en qüestió la mítica del somni americà. El cas és que, després de formar-se en Belles Arts a Boston, Reichardt fa temps que viu a Portland (com altres directors: Gus van Sant i Todd Haynes, gran amic de la directora i un dels productors de “First Cow”) i és així que bona part de les seves pel·lícules, siguin ambientades en el passat o en el present, transcorren a l’estat d’Oregon. És a les muntanyes d’Oregon que es retroben els dos vells amics d’”Old Joy” (2006), amb la qual Reichardt va definir un estil pausat i una mirada sensible al paisatge i als sentiments humans. Camí d’Alaska per trobar-hi treball, Michelle Williams resta atrapada a Oregon, on s’espatlla el seu cotxe i perd la seva gossa després de ser empresonada per robar menjar per necessitat, a “Wendy and Lucy” (2008). Això mentre que, abordant-hi per primera vegada el (neo)western, amb “Meek’s Cutoff” (2010) fa una incursió en el passat per mostrar-hi unes famílies colones que van donant voltes pel territori d’Oregon sense arribar al lloc imaginat com la terra promesa i confrontant-se amb l’Altre: l’indi que no sé sap si els guia o els enganya, però amb el qual, en tot cas, hi estableix relació una de les dones (de nou Michelle Wiilliams) en una mutació intencionada del lideratge del grup que fins aleshores exercien els homes. La bellesa crepuscular del paisatge, tot i ser tan eixorc, es fa inoblidable.

    Si l’extraordinària “Meek’s Cutoff” relata una història datada al 1845, amb el seu nou western “First Cow”, finalment estrenada en sales a l’estat espanyol més d’un any després de ser presentada al festival de Berlin, Reichardt recula fins el 1820, quan tot just començava la colonització a l’estat situat al nord-oest dels EUA. Ho fa, però, des del present en què una noia, seguint el seu gos, descobreix les restes de dos cadàvers abraçats: els llocs pels quals transitem estan carregats d’històries, bona part de les quals ignorem. Jonathan Raymond, guionista còmplice de Reichardt, va imaginar-ne una en un relat que ell mateix i la directora han adaptat al cinema. És la història d’una amistat entre un pastisser (d’aquí que el sobrenom d’ aquest personatge, interpretat per John Magaro, sigui “Cookie”) i un xinès (Orion Lee) amb idees per fer negoci i problemes per fugir d’uns perseguidors. No són homes caçadors. No estan fets per ser herois i, per tant, de la matèria tetosterònica amb la qual els westerns van construir tradicionalment la seva èpica, tan sovint lligada al genocidi o a la justícia venjativa. Però creuen que tenen la seva oportunitat quan descobreixen una vaca (la primera vaca en el territori) propietat d’un terratinent anglès encarnat per l’inquietant Toby Jones. La llet d’aquesta vaca és el secret dels seus pastissos, menjats amb delectació, quasi amb estasi.

    Kelly Reichardt, amb el seu gust per la dilatació temporal que també és una manera de fer atenció a la gestualitat humana, es recrea en l’acció de munyir la vaca clandestinament (fent sentir el perill que els munyidors siguin descoberts) i en el treball artesanal de la fabricació dels pastissos mentre que, amb tendresa, narra aquesta història d’amistat masculina amb una mirada feminista projectada cap a un món on pràcticament no hi ha dones. Pot semblar que, sense èpica, no passa res, però, a part de la poètica del film, Reichardt ens recorda una cosa fonamental: arreu on es diu que hi ha oportunitats per tothom, aquells que de veritat les realitzen són els que tenen poder. Quan un dels seus empleats es rebel·la i és colpejat, el terratinent propietari de la vaca considera que no s’ha castigat prou l’home i, davant la resposta que si se l’hagués danyat més no podria treballar, afirma que hauria estat més rendible perquè la por faria que els altres explotats s’esforcessin més. D’aquí el sentit de començar en el present: una empremta del passat fa recular en el temps per explicar una història que ressona en un món on persevera el domini implacable d’uns sobre els altres explotant els seus cossos, acaparant propietats i riquesa sense escrúpols: són els que sempre conquisten els territoris, que conserven, però, la memòria dels perdedors per ser-hi descoberta.

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona   

Comparteix-ho