Hannah Arendt

Comparteix-ho

hannaharendt cartell

  • Informació


    Hannah Arendt
    Alemanya, 2012.
    Direcció: Margarethe von Trotta.
    Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Julia Jentsch, Ulrich Noethen, Michael Degen, Nicholas Woodeson, Victoria Trauttmansdorff, Klaus Pohl
    Durada: 113 min.
    Gènere: Drama biogràfic.
    Idioma: Alemany i Anglès.

    Sinopsi


    Biografia de la filòsofa jueualemanya Hannah Arendt, deixeble de Heidegger, que va treballar com a periodista en el judici a Adolf Eichmann, el nazi que va organitzar el genocidi del poble jueu durant la II Guerra Mundial, coneguda per “la solució final”.

     

  • La soledat de la pensadora

    11 de maig de 1960. Un escamot d’agents del Mossad, el servei secret israelià, deté en una operació secreta i fulminant a l’Argentina a Adolf Eichmann, excap de les SS i un dels criminals nazis més buscats del món. Eichmann havia fugit a l’Argentina amb passaport i identitat falsa el 1950 i no havia pogut ser jutjat pel macrotribunal de Nuremberg. Traslladat pel Mossad a Jerusalem, la detenció d’Eichmann va causar una gran expectació no només a Israel sinó també a les comunitats jueves d’arreu del món. Quins eren els motius d’aquesta commoció? Per primera vegada, l’estat d’Israel tenia l’oportunitat de jutjar de forma directa –els judicis de Nuremberg havien estat tutelats pels aliats- un criminal nazi d’alt rang i un dels arquitectes de l’Holocaust. Una de les comunitats jueves on la detenció d’Eichmann va generar més expectació va ser la dels Estats Units, especialment la de Nova York, on havien anat a parar tot un seguit de pensadors i intel·lectuals exiliats durant la 2ª Guerra Mundial. Entre aquests hi havia la brillant filòsofa juevo-alemanya Hannah Arendt, deixeble de Martin Heidegger –amb qui va tenir un affaire sentimental turbulent-, que havia arribat als Estats Units el 1941 gràcies a les gestions del diplomàtic nordamericà Hiram Bingham que va ajudar a escapar a més de 2.500 persones de la barbàrie nazi. La directora alemanya Margharette Von Trotta es centra justament en aquest moment de la vida de Hannah Arendt per il·lustrar un episodi decisiu en la configuració del seu discurs intel·lectual i en les seves relacions identitàries amb els seus propis orígens i amb la comunitat jueva. De fet, Von Trotta és una autèntica especialista en traslladar al cinema la vida de personatges –especialment dones- i situacions rellevants en la història d’Alemanya, com en el seu moment va fer, per exemple, amb Rosa Luxemburg. El seu film reconstrueix amb precisió l’impacte que va causar en Hannah Arendt el judici d’Adolf Eichmann a Israel que la pensadora alemanya va cobrir «in situ» en una sèrie d’articles/cròniques per la prestigiosa revista «The New Yorker». El seu posicionament va ser de tot menys políticament correcte i va provocar una agra polèmica amb la comunitat jueva bàsicament per dos aspectes que queden molt ben dibuixats al film: d’una banda, la voluntat d’Arendt de «comprendre» les raons de fons –no era un boig però si l’engranatge necessari d’una cadena de transmissió- d’Eichmann que la van portar a forjar el concepte de «banalització del mal»; de l’altra, els seus retrets a determinats líders de les comunitats jueves d’Europa de no haver fet prou per intentar evitar l’Holocaust. Els articles de «The New Yorker» li van generar tota mena de maldecaps i enemics i van acabar condicionant la darrera etapa de la seva vida, fins que va morir a Nova York el 1975. Von Trotta reconstrueix amb gran pulcritud i precisió els escenaris de la intel·lectualitat alemanya en l’exili nordamericà. El context, els diàlegs, les situacions estan narrats amb altes dosis de credibilitat, tot i que se li pugui retreure un cert academicisme i que els aspectes formals o estrictament cinematogràfics no acompanyin l’extraordinària força del debat d’idees i les qüestions de fons que s’estan plantejant a la pel·lícula. En aquest sentit, Von Trotta no defuig en cap moment els aspectes més polèmics, però potser es troba a faltar una càmera més incisiva i punyent que acompanyi aquest garbuig intel·lectual apassionant que planteja el film. És innegable que en una figura com la de Hannah Arendt hi ha més d’una pel·lícula possible i que les limitacions de format i durada d’un llargmetratge impedeixen aprofundir en alguns aspectes personals o contextuals –els flaixbacks de la seva relació amb Heidegger, per exempledels que com a espectadors ens agradaria tenir més informació. Acompanyada d’una Barbara Sukowa excel·lent com a protagonista –a la que Von Trotta coneix molt bé perquè ja hi va treballar el 1981 amb «Les germanes alemanyes»- «Hannah Arendt» és un exemple perfecte de cinema compromès, competent, capaç de fer pensar, d’interpel·lar, de generar un debat, de conduir a la reflexió de l’espectador. Una funció, en definitiva, que hauria de ser inherent i exigible a almenys una part del cinema contemporani.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho