Her

Comparteix-ho

her cartell

  • Informació


    Her
    Estats Units, 2014.
    Direcció: Spike Jonze.
    Intèrprets: Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson, Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde, Chris Pratt, Sam Jaeger, Portia Doubleday, Katherine Boecher, Alia Janine, Matt Letscher
    Durada: 126 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    En un futur proper, Theodore, un home solitari a punt de divorciar-se que treballa en una empresa com a escriptor de cartes per a terceres persones, compra un dia un nou sistema operatiu basat en el model d’Intel·ligència Artificial, dissenyat per satisfer totes les necessitats de l’usuari. Per a la seva sorpresa, es crea una relació romàntica entre ell i Samantha, la veu femenina d’aquest sistema operatiu.

     

  • Six hundred and forty one

    Spike Jonze és una d’aquelles dignes excepcions que una potent indústria com és la cinematogràfica als Estats Units ens deixa més sovint del que ens sembla. Després de debutar en el món del llargmetratge amb ‘Being John Malkovich’ (‘Cómo ser John Malkovich’, 1999), la carrera del director nascut a la petita ciutat de Rockville, Maryland, ha sigut qualsevol cosa menys l’habitual carrera econòmica en busca dels grans èxits. Més que això, Jonze s’ha convertit a sí mateix en un cineasta d’inspiració i creativitat, que ha fet el que ha volgut quan ho ha volgut. Des del seu debut fins a la darrera pel·lícula presentada aquest 2013, només ha dirigit dos films més: ‘Adaptation.’ (¡El ladrón de orquídeas’, 2002) i ‘Where the wild things are’ (‘Donde viven los monstruos’, 2009). La seva creació l’ha dedicat a altres formats com els documentals, els curtmetratges o fins i tot els videoclips. Davant d’aquesta llibertat només poden sortir coses bones. O millor dit, coses completes, rodones, gens forçades ni subjugades a l’exigència industrial que pateixen altres cineastes. Sens dubte, aquest aspecte es nota i es deixa veure en la seva darrera obra. ‘Her’ agradarà més o menys, s’adaptarà o no als gustos de cada espectador, però és indubtable que estem davant d’un autor amb segell propi. És important remarcar aquesta qualitat d’autoria davant d’algunes crítiques que sovint acompanyen a Jonze. Quan algú fa allò que vol, quan reflecteix allò que és tan seu, res pot sortir malament. La superficialitat estètica de la que es pot acusar aquesta obra deixa de ser rebutjable des del moment en que l’autor escull aquest camí com el necessari per arribar a les emocions que per a ell són les que cal expressar. L’estètica deixa de ser superficial i gairebé deixa de ser estètica, per a ser símbol més que imatge. Fondre la imatge al negre, un sospir, un foc que escalfa l’aigua, una pantalla dins de la pantalla amb un mussol que és gairebé voltor… tot un seguit d’imatges, o sons, o no-imatges, que componen una pel·lícula detallista, emblemàtica. Al capdavall, per a tractar un gran tema, quelcom com són les relacions i l’amor, la imatge sempre és insuficient, cal recórrer al símbol per expressar. Utilitzar tots aquests símbols de manera adequada per a transmetre el teu discurs és el que converteix la teva obra en quelcom indiscutible, més enllà que la teva idea agradi o no. ‘Her’ requeria d’aquest llenguatge ultra-visual i extra-visual, combinar la potència de la imatge amb la potència de la no-imatge. Presències i absències, probablement els únics dos aspectes inevitables i complementaris en l’amor, sobretot en aquest amor futurista entre una entitat física i una entitat abstracta. Una pel·lícula que es pugui veure, escoltar, però també tocar. A més de pel director, i de per el seu discurs construït de manera indiscutible, la pel·lícula gaudeix de dos papers brillants. I, si se’m permet insistir, simbòlics tenint en compte qui els interpreta. No deixa de ser curiós que una actriu com Scarlett Johansson, una de les actrius més belles i voluptuoses que té el món del cinema actualment, es converteixi en una entitat sense imatge igualment capacitada per seduir. Samantha, nom que rep el Sistema Operatiu que interpreta, és una entitat irrenunciable només amb la veu. Per l’altra banda tenim a Joaquin Phoenix. Malauradament, per molts bones interpretacions que hagi deixat des de ‘Gladiator’ (íd., 2000), el porto-riqueny manté cert estigma pel paper masculí, viril. Convertir-lo en el que un company de feina dins la pel·lícula defineix com a «meitat home, meitat dona», torna a tenir quelcom de juganer en un Spike Jonze virtuós i profund, que firma amb ‘Her’ una de les pel·lícules de l’any, candidata a tots els premis possibles. I amb totes les prerrogatives per a que el temps la col·loqui com a un dels clàssics contemporanis essencials. En parlarem durant molts anys d’aquest amor futurista; per haver sigut capaç de fer avançar la noció d’amor, no des d’una mera superficialitat d’imatges futuristes –per sort, no veiem cap cotxe volant- sinó des del respecte a l’amor clàssic, romàntic. Quelcom que, malgrat tot, els humans no som capaços de fer evolucionar si no és des de la nostàlgia de l’únic.

    Christian G. Carlos

    Cinema Truffaut

 

Comparteix-ho