Hitchcock/Truffaut

Comparteix-ho

hitchcocktruffaut cartell

 

  • Informació


    Estats Units, 2015
    Director: Kent Jones.
    Intèrprets: David Fincher, Martin Scorsese, Wes Anderson, Richard Linklater,Alfred Hitchcock, François Truffaut, James Gray, Olivier Assayas, Kiyoshi Kurosawa.
    Gènere: Comèdia.
    Durada: 80 min.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Mig segle després de la publicació del llibre “El cinema segons Hitchcock” de François Truffaut, el director Kent Jones convida a algun dels millors directors del nostre temps (Martin Scorsese, David Fincher, Richard Linklater, Wes Anderson, James Gray, Olivier Assayas…) a compartir els seus pensaments sobre el mestre del suspens, Alfred Hitchcock.


  • A propòsit d’un llibre mític i iniciàtic

    «El llibre («El cinema segons Hitchcock») té 50 anys i va ser el primer que va obrir el cinema als lectors. És un diàleg entre un jove que li demana al mestre els seus secrets, com una metàfora. Hitchcock era vist com un tècnic, un bon realitzador de pel·lícules comercials, no com un artista, que és el que va afirmar Truffaut. Un artista és algú que inventa formes noves»  (Fragment d’una entrevista de Xavier Roca a Serge Toubiana, co-guionista de «Hitchcock-Truffaut», publicada al diari «El Punt/Avui» l’1 d’abril del 2016).

     

    El primer llibre de cinema que vaig comprar i, el més important, que vaig llegir és «El cine según Hitchcock»,  publicat en la seva edició castellana per Alianza Editorial. No sóc la única que va iniciar-se en la lectura de llibres cinematogràfics amb aquesta llarga entrevista de François Truffaut al seu admirat Alfred Hitchcock que, de fet, és una conversa que mantenen dos cineastes (encara que en el cas del primer hi palpiti el crític que, en les pàgines de «Cahiers du cinema», va reconèixer al «mestre del suspens» com l’exemple paradigmàtic del concepte d’«autor» amb el qual vindicava el cinema com art i els cineastes com a potencials artistes amb un estil i un univers propis) a propòsit de la filmografia del director de «Vértigo». Dic a propòsit perquè, tot i que van comentant de manera cronològica cadascuna de les pel·lícules de Hitchcock, la conversa té com a fons el propi cinema, és a dir els mecanismes de la posada en escena, les formes visuals en relació amb els elements narratius i dramàtics, la dilatació i la compressió del temps, entre altres aspectes que configuren l’especificitat del llenguatge fílmic. Quan el vaig llegir per primera vegada tenia quinze anys i ho vaig rebre com una lliçó de cinema que, conservant l’edició profusament subratllada i amb les empremtes del pas del temps, sento renovada cada vegada que hi retorno per llegir-ne un fragment relatiu a una pel·lícula que aleshores m’interessa. Convertit en un llibre de consulta, sempre hi (re)descobreixo alguna cosa i sempre em fa pensar sobre el cinema. A més, el discurs de Hitchcock, encara que aquest a vegades jugui amb la idea recurrent de posar en marxa recursos per omplir les butaques de les sales i per enganxar l’espectador, és tan conscient sobre els seus procediments formals que el text certifica el perquè, a parer d’Eric Rohmer i Claude Chabrol, el director anglès és un dels més grans inventors de formes de tota la història del cinema: la forma no adorna el contingut, sinó que el crea.

    El cas és que, a banda de la meva relació amb ell, «El cine según Hitchcock» és un llibre iniciàtic i mític per a diverses generacions de cinèfils, entre els quals aquells que s’han convertit en crítics de cinema. Ha sigut un crític nord-americà, Ken Jones, amb la col·laboració en el guió del crític francès Serge Toubiana, ex-director de la Cinémathèque Française, ha volgut fer present la importància del resultat de la conversa que, en presència de la intèrpret Helen Scott, van mantenir Truffaut i Hitchcock durant uns dies d’agost de l’any 1962 en un despatx dels estudis Universal. Ho ha fet amb un documental que evoca les circumstàncies en què va produir-se aquesta conversa i recull el testimoni de diversos cineastes (els nord-americans Martin Scorsese, David Fincher, James Gray, Richard Linklater, Peter Bogdanovich; els francesos Arnaud Desplechin i Olivier Assayas) sobre la seva relació amb aquest llibre per comentar-ne, més enllà del vincle personal, la seva significació i influència. «Hitchcock-Truffaut» també adquireix una dimensió assagística en posar en relació fragments de la conversa (extrets de les cintes enregistrades) amb imatges de films de Hitchcock, a propòsit del cinema del qual es pregunta al començament que fa que envelleixi tan bé. Potser hi contribueix que, jugant poderosament amb les nostres emocions, no només és capaç de manipular-nos, sinó, com apunta Truffaut en la introducció del llibre, de fer-nos participar en els films a través del «suspens»: «un mitjà poètic  amb la finalitat primordial de commoure’ns més i fer bategar el cor més de pressa». I, sens dubte, el caràcter essencialment  visual del seu cinema amb el qual, més enllà i a vegades en tensió amb els diàlegs, aporta una significació profunda que, com també va escriure Truffaut, abasta la complexitat humana: «Alfred Hitchcock és pràcticament l’únic que filma directament, és a dir sense recórrer al diàleg explicatiu, sentiments com ara la sospita, la gelosia, el desig, l’enveja… i això ens du a una paradoxa: Hitchcock, el cineasta més accessible a tots els públics per la simplicitat i la claredat del seu treball és, a la vegada, qui més sobresurt al filmar les relacions subtils entre els éssers humans».

    Aquesta cita de Truffaut, en relació amb el fet que la forma visual transporta secrets en un corrent subterrani en tensió amb les evidències verbals, em fa pensar en «Carol», un film en què la gestualitat i els objectes (tan importants com en un film de Hitchcock) revela més que els diàlegs. «Carol», a més, coincideix feliçment amb «Hitchcock-Truffaut» en la cartel·lera del cinema Truffaut, que, evidentment, havia de projectar aquesta pel·lícula de Ken Jones, que, actualment, també és el director del cinema de Nova York. Per cert, Jones considera que el millor film de l’any 2015 és «Carol», de Todd Haynes.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho