Ich bin Enric Marco

Comparteix-ho

ichbinenricmarco cartell

  • Informació


    Ich bin Enric Marco
    Espanya, 2009.

    Director: Santiago Fillol, Lucas Vermal.
    Intèrprets: N/D
    Durada: 100 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Enric Marco, expresident de l’associació de deportats més important d’Espanya, s’embarca en un viatge a Alemanya, un desmitificador trajecte cap al seu passat. Dos anys abans, un historiador va demostrar que Marco no va ser el membre de la resistència que deia ser i que havia inventat les històries que va estar explicant a la televisió sobre la seva experiència en els camps de concentració.

     

  • Un fabulador en els camps nazis convertits en llocs turístics

    Amb Nuit et Bruillard, Alain Resnais va intentar l’any 1956 fer present la lògica implacable de l’univers concentracionari, destinat a la màxima rendibilitat productiva de manera que tot (fins els cabells i les pells dels cadàvers) s’aprofitava, va reflexionar sobre la impossibilitat de la representació d’aquell horror i, volent funcionar com un dispositiu d’alerta, va afirmar la necessitat de la memòria. Resnais va realitzar Nuit et bruillard en una època en què semblava imposar-se l’oblit per reconstruir o, com ara en el nou estat d’Israel, per construir el món després de la guerra. D’aquí, aquells que volien recordar el passat semblaven destorbar, com lamentava amargament l’escriptor Jean Ameris sense voler cedir davant del discurs de la reconciliació. Potser el record s’evitava perquè, transmetent alguna cosa inassimilable, conmocionava. Tanmateix, Nuit et bruillard no només és un acte de memòria que afronta l’Horror, sinó que, amb només dues frases del text de l’escriptor Jean Cayrol, també conté el pressentiment del destí dels camps de concentració nazi i d’altres llocs de memòria lligats al dolor de les guerres i a la barbàrie: La seva rendibilització com a espais integrats als circuits turístico-culturals. Mentre les imatges mostren un arbre i després l’exterior d’un crematori, el text de Cayrol apunta: “Un crematori, això podia adquirir ocasionalment un cert aire de postal. Més endavant, avui en dia, els turistes s’ho fotografien”.

    Passats més de cinquanta anys de la pel·lícula referencial d’Alain Resnais, els joves cineastes argentins Santiago Fillol i Lucas Vermal, residents de manera respectiva a Barcelona i a MAdrid, van arribar al camp de concentració de Flossenburg, ubicat en territori alemany pròxim a la frontera txeca, acompanyant-hi Enric Marc, l’home que va fabular un passat com a presoner on tantes vegades hi havia explicat, davant grups de visitants, la seva experiència imaginària, però tan documentada i basada en testimonis de supervivents que, per defensar-se, argumenta: “Enric Marco no va mentir, encara que fos un mentider”. Ho afirma a Ich bin Enric MArco, el documental de Fillol i Vermal en què l’expresident de l’Amical MAthausen refà l’itinerari que ha presentat com a real després de ser desemmascarat per l’historiador Benito Bermejo: no va arribar clandestinament a Marsella on en el seu relat fabulat va ser empresonat i dut a la presó de Metz, sinó que, passant per Metz va anar a Kiel formant part d’un grup de voluntaris a l’Alemanya nazi; no va treballar en règim d’esclavitud a les drassanes de Kiel i, en descobrir-se que boicotejava la producció de torpedes, va ser enviat a Flossenburg, sinó que, en fer propaganda contra el règim nazi, va ser empresonat a la penal de Kiel, d’on va sortir-ne l’any 1943 per tornar a Barcelona i ingressar en la clandestinitat.

    Amb la càmera a l’espatlla, Fillol i Vermal segueixen Enric Marco a la recerca de la reconstrucció incerta de la seva memòria real i així, doncs, de la seva identitat. Però hi ha un moment en què li plantegen a Marco la possibilitat d’anar a Flossenburg. Li havien amagat la intenció, però ell no se n’estranya i afirma que no l’importa afirmant fins i tot que se li deu la recuperació per a la memòria col·lectiva del camp de Flossenburg: “No ho coneixia ningú, ningú no se’n recordava”, sentència. Hi afegeix que, documentant-se de manera rigorosa, no ha perjudicat el coneixement de la Història, sinó que ha treballat a favor de la memòria de l’Holocaust. I, tot i la consciència que l’èpica del seu relat inventat, indica que també va patir a la presó, que també va ser una víctima del nazisme. Un cop arribat a Flossenburg, Marco insisteix: “Em sento identificat amb tot això. Ho he sentit com a propi. Continua essent el camp de concentració dels meus companys”. De fet, com apunta Santiago Fillol, el documental reflecteix la patètica lluita d’un home pel reconeixement: “Amb una vida manllevada, havia aconseguit tenir el seu lloc dins la Història en majúscules, però el va perdre en ser descobert. Durant tot el documental se’l veu inquiet, a vegades perdut, i és perquè no sap com tornar a entrar dins la Història. Això el fa un personatge patètic i, si es vol, tràgic”.

    El cas és que, un cop hi van dur Enric Marco, Fillol i Vermal se’n van adonar que ells també eren a Flossenburg i que, com a cineastes, tenien la responsabilitat de plantejar-se com havien o com podien filmar en el moment present un espai que havia estat un camp de concentració nazi. Això quan, cinquanta anys després de Nuit i bruillard, s’ha acomplert plenament allò que apuntaven Resnais i Cayrol: en aquell lloc on abans hi moria gent, ara s’hi passegen turistes. Fillol explica que, a la manera d’un homenatge subtil, van considerar que l’únic pla de Nuit i bruillard que podien filmar en el present és aquell de l’arbre que precedeix el comentari sobre el crematori com a postal i les fotografies que s’hi fan els turistes. “Nosaltres, però no teníem ni la maduresa ni l’enteresa moral de Resnais per entrar en un forn crematori i rodar-hi”, reconeix Fillol. PErò, a més, també hi ha el reconeixement implícit del fet que els propis cineastes, com en el cas d’Enric Marco, pertanyen a un temps en què la memòria dels camps ha sigut propagada, banalitzada i així assimilada com per formar part del circuit turístic. Les imatges del film rodades a Flossenburg són plenes de turistes. I, encara que Enric Marco no acabi de trobar el seu lloc en el moment present i que a vegades se’l mostri com si estigués perdut en un laberint, es perceptible que aquell va ser el “seu” espai: que havia fet seus els relats dels testimonis fins ser-ne transmissor més convincent, que el relat sobre la seva experiència imaginària al camp no hi perdia versemblança i fins provocava l’emoció entre el grup de visitants. Com també emocionava amb les seves intervencions a la televisió o, provocant les llàgrimes de Carme Chacón, al Congrés dels Diputats. Construït amb una gran capacitat ordenadora del discurs, amb una hàbil inserció dels moments emotius a vegades lligats a l’heroisme, com ara aquell en què fabulava com arriscar la vida guanyant una partida d’escacs a un oficial nazi assumint-ne les conseqüències (“aquell dia vaig guanyar la batalla d’Stalingrad!”) i recuperant aiuxí la seva dignitat humana, el relat d’Enric MArco fluïa poderosament i ens enganxava. En aquest aspecte, mentre mostra com Enric MArco “treballa” intentant la seva rehabilitació a trav´s de la seva força narrativa i la seva capacitat actoral, el documental convida a la reflexió més enllà del judici al personatge i la seva dilapidació moral: Què fa que, propagat a través dels mitjans de comunicació, fos creïble i emocionés el relat de Marco? Els periodistes Pau Lanao i Carme Vinyoles, que van publicar un reportatge l’any 2007 en què Enric Marco explicava el seu itinerari suposadament real, apunten en la seva intervenció a la pel·lícula: “Mentre els supervivents acostumen a parlar poc de les seves experiències, ell ho deia tot, ens ho donava tot. Deia allò que volien sentir els mitjans de comunicació”. El cas és que, mentre que la seva narració fluïa com en les ficcions del cinema clàssic, Enric Marco transmetia tots els llocs comuns de la memòria de l’Holocaust. N’havia esdevingut el portaveu d’una memòria oficial, que unifica i fa assimilables els relats, en l’època en què els camps de concentració formen art de les rutes turístiques.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona 

Comparteix-ho