Infancia clandestina

Comparteix-ho

infanciaclandestina cartell

  • Informació


    Infancia Clandestina
    Argentina, 2012.
    Direcció: Benjamín Ávila.
    Intèrprets: Teo Gutiérrez Moreno, Ernesto Alterio, Natalia Oreiro, César Troncoso, Cristina Banegas, Violeta Palukas
    Durada: 110 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Després de viure a l’exili, Juan, un nen de dotze anys, torna amb la seva família a l’Argentina, on encara governa la Junta militar que els va obligar a fugir. Encara que és testimoni de l’actitud combativa dels seus pares, intenta portar una vida normal, en la que el col·legi, les festes, les acampades, les bromes i les rialles amb la mare també tenen el seu lloc.

     

  • Crònica de la clandestinitat a través de la mirada d’un nen

    A «Un lugar en ninguna parte», una de les menys conegudes però més interessants pel·lícules de Sidney Lumet, es narrava la vida d’una família buscada per la justícia nordamericana que ha de viure permanentment en un estatus de provisionalitat per evitar la seva desintegració. Lumet posava especial èmfasi en les conseqüències d’aquesta situació en els fills, que mai podien desenvolupar un procés de creixement i maduració prou estable. Alguna cosa semblant és present a «Infancia clandestina», el debut a la direcció de l’argentín Benjamín Ávila, una crònica amb components autobiogràfics de la vida en la clandestinitat d’una parella de montoneros –l’organització de resistència violenta a la dictadura militar argentina de la dècada dels 70 i 80- i els seus dos fills una vegada tornen al seu país després d’un exili a Cuba. Presentada mundialment a la Quinzena de Realitzadors de Cannes 2012, candidata argentina als Oscar i als Goya, l’òpera prima de Benjamín Ávila compta a més amb participació catalana en règim de coproducció a través d’Antartida, la companyia del productor lleidatà Carles Porta.

    «Infancia clandestina» és una pel·lícula que bascula permanentment entre dos pols que es van solapant i combinant: la crònica quotidiana d’aquesta lluita revolucionària visceral contra un règim totalitari i l’impacte que aquesta vida al límit té en els fills dels montoneros i en les seves famílies. A través dels ulls del personatge de Juan (o Ernesto en la clandestinitat) vivim les contradiccions d’una època vital potencialment feliç –l’amistat, la descoberta de l’amor, les responsabilitats de fer-se gran-, però tenyida de tensió, dolor, provisionalitat i incertesa per l’opció de compromís de lluita política exercit pels pares. D’aquesta manera, la trama de «Infancia clandestina» es va tenyint de foscor i dramatisme a mesura que avança el metratge, trobant els seus moments més brillants precisament quan els personatges arriben a situacions límit. El darrer tram del film és també el més brillant des d’un punt de vista formal, com si la pròpia evolució dels seus personatges hagués forçat Ávila a dotar el film d’un recorregut estètic més arriscat, menys acomodat. En aquest sentit, la història funciona per acumulació, i un cert edulcorament inicial va evolucionant cap a un

    tractament més sec i expeditiu. Tot i que la història que explica pugui fer-nos pensar el contrari, «Infancia clandestina» és un film molt intimista i contingut. Benjamín Ávila defuig en tot moment qualsevol temptació de flirteig amb el thriller polític: el que l’interessa no és purament l’acció político-revolucionària sinó les conseqüències d’aquesta lluita en la quotidianitat i en un entramat familiar tradicional. És per això, que resulta molt coherent l’opció estilística de tractar els puntuals moments de violència que conté el film gairebé en off, a través d’aquesta fòrmula imaginativa d’explicar-ho amb vinyetes de còmic que aporten una especial intensitat dramàtica però no traeixen l’opció intimista de la que abans parlàvem. El director argentí demostra també una bona direcció d’actors, entre els que sobresurt el Tio Beto de Ernesto Alterio, un d’aquells personatges que és un autèntic bombó per un actor. Alterio el resòl amb una solvència encomiable. El mateix podem dir dels actors infantils, que estan controlats i molt ben dirigits, especialment en la seqüència clau del laberint de fluorescents del parc d’atraccions. És una troballa visual atribuible al talent de Benjamín Ávila, un director de la nova fornada de realitzadors argentins i al que caldrà seguir amb atenció després d’aquesta emotiva «Infancia clandestina».

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho