Inherent Vice

Comparteix-ho
Inherent_Vice_film_poster
  • Informació


    Inherent Vice
    Estats Units, 2014
    Director: Paul Thomas Anderson
    Intèrprets: Joaquin Phoenix, Josh Brolin, Katherine Waterston, Owen Wilson, Reese Witherspoon, Benicio del Toro
    Gènere: Comèdia
    Durada: 148 min.
    Idioma: Anglès (subtitulada en castellà)

    Sinopsi


    Califòrnia, any 1970. Doc Sportello és un peculiar detectiu privat de Los Angeles. Després de molt temps sense veure’s la seva ex, Shasta, una seductora “femme fatale”, li demana ajuda a causa de la desaparició del seu amant, un magnat immobiliari que pretenia tornar a la societat tot el que havia espoliat. Així, Sportello es veu enredat en una una trama pròpia de cinema negre.


  • Los Ángeles, anys setanta o la caiguda dels mites

    En les darreres pel.lícules de Paul Thomas Anderson es vol passar comptes amb la història d’Amèrica. Es vol descobrir quin és l’origen d’allò que podríem anomenar com la follia americana. Després d’haver analitzat religió i petroli als anys vint, sectes i trauma als cinquanta, ara es proposa a Puro Vicio fer un retrat d’un temps en que la droga i el sentiment d’orfandat actuaven com a vasos comunicants. Anderson ens situa a Califòrnia. L’espectre dels assassinats perpetrats per Charles Mason hi és omnipresent. Estem en els anys de la cultura hippies, el LSD, la marihuana i el Vietnam. Un temps en que no paren d’edificar-se tots els mites de la contracultura. El detectiu privat Doc Sportello –un remarcable Joaquim Phoenix- rep la visita d’una antiga amant que li demana que busqui un milionari desaparegut amb el que ella manté relacions.

    El punt de partida pot semblar el d’una novel.la de Raymond Chandler, però ens trobem davant d’un altra univers literari, el de Thomas Pynchon, l’escriptor més enigmàtic de la literatura americana actual. En la seva novel.la original, Pynchon es proposa establir un puzle narratiu que acabi mostrant un retrat fantasmagòric d’una època. No busca la racionalitat pròpia d’una investigació criminal, prefereix desafiar-la. Totes les novel.les de Pynchon, un autor que com J. D. Sallinger rebutja tota projecció pública, es caracteritzen per la forma com desafien la lògica i per la recerca de situacions que trenquin amb tota pretesa normalitat.

    Paul Thomas Anderson dur a terme un experiment apassionant semblant al que David Cronenberg va dur a terme quan va adaptar El almuerzo desnudo de William Borroughs. No pot quadrar les peces de la trama narrativa establerta per Pynchon, ja que en un món en dominat per la mirada lisèrgica la lògica del thriller deixa de tenir sentit. El personatge de Doc Sportello no és Phlilipe Marlow, és un detectiu que va tot el dia fumat de marihuana que es mou entre allò real i allò al·lucinat. La seva mirada inestable acaba servint de pretext per mostrar un món increïble en el que es barregen les situacions més estranyes. Per la Califòrnia que descriuen Anderson i Pynchon i transiten corruptes empresaris immobiliaris amb tendències neonazis, excèntriques bandes de dentistes, motociclistes salvatges, saxofonistes que tenen el privilegi de ressuscitar, surfistes embriagats, algun ex-combatent paranoic del Vietnam i uns quants hippies perduts en els seus deliris. La contracultura no és un món mític, ni un refugi, sinó un món desballestat. Estem davant una Amèrica disposada a construir els seus mites a partir de la paranoia d’una societat inestable.

    Puro Vicio no és una pel.lícula de detectius sinó un retrat ferotge d’un temps en que sota les llambordes no podia haver-hi la sorra de les platges sinó només algunes restes d’escombraries. Paul Thomas Anderson crea una pel.lícula estranya però estimulant, una obra radical carregada de lucidesa. Estem davant d’un dels retrats més cruels i apassionants que s’han fet al voltant d’un somni americà que per no ser, ja no és ni tan sols un malson.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

  • En col·laboració amb el bloc Club 7 Cinema.


    (…) es mou entre l’estranyesa, la fascinació i el deliri, on el protagonista sempre drogat representa l’últim refugi de lucidesa.

    Eulàlia Iglèsias, Puro vício, diari Ara, 13.03.2015


    Un film de detectius postmodern i nihilista.

    Xavi Serra, Les cendres del somni etern, diari Ara, 13.03.2015


    En el territori del cinema nord-americà comercial, ningú no havia arribat tan lluny des de feia molt, molt de temps.

    Carlos Losilla, Puro vício, Time Out Barcelona, 13.03.2015


    L’espectador pot quedar-se en la confusió, i disfrutar-la, gràcies a la particular cadència narrativa d’Anderson.

    Quim Casas, La peripècia criminal no compta gaire, diari El Periódico, 13.03.2015

Comparteix-ho