Intocable

Comparteix-ho

intocable cartell

  • Informació


    Intouchables
    França, 2011.
    Direcció i guió: Eric Toledano i Olivier Nakache.
    Intèrprets: François Cluzet, Omar Sy, Audrey Fleurot, Anne Le Ny.
    Durada: 109 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Philippe, un aristòcrata milionari que s’ha quedat tetraplègic a causa d’un accident de parapent, contracta com a cuidador a domicili a Driss, un immigrant d’un barri marginal acabat de sortir de la presó.

     

  • L’estranya parella

    Tot i que un dels puntals que ha de caracteritzar l’espectador amb ull crític hauria de ser el d’una certa objectivitat a l’hora de visionar i valorar una pel·lícula, el cert és que a voltes les raons del cor poden més que la raó de la ment. “Intocable” forma part d’una tipologia de films els quals fa saltar pels aires aquesta pretesa objectivitat tot radicalitzant el discurs de partidaris i detractors. Malgrat tot plegat, intentarem ser objectius i comprendre els posicionaments d’uns i d’altres ja que, si ens ho mirem fredament, ningú està mancat de raó. D’aquesta manera, la història inspirada en fets reals que els directors Eric Toledano i Olivier Nakache ens expliquen a “Intocable” basa la seva força en la confecció d’un guió mil·limètricament mesurat per tal que l’espectador copsi tot un ventall de sentiments mentre es deixa portar per un relat narratiu que no mostra fisures. Certament, els detractors de “Intocable”, a banda de qüestionar -per impossible- l’estreta relació que mantenen un milionari i culte tetraplègic amb el seu cuidador provinent d’un barri marginal i de família desestructurada, enfatitzen el seu discurs envers un guió que conté deliberadament totes les trampes necessàries per tal que l’espectador quedi totalment absorbit pels vaivens que ens proposa la història. Si ens posem a l’altre bàndol, però, trobarem que a l’hora d’abordar la comèdia en particular i tots els gèneres cinematogràfics en general, ens cal optar per una relativa suspensió d’incredulitat al voltant d’allò que ens estan explicant i tenir clar que aquestes preteses trampes en el guió han confeccionat el gènere a llarg de la història: mestres com Wilder sabien perfectament com elaborar una història amb els precisos i necessaris girs narratius per tal que l’espectador s’involucri totalement en el relat i finalment pugui lligar caps. “Intocable” segueix les pautes d’aquesta tradició en el gènere de la comèdia potser sense la lluminositat dels mestres, però si amb l’ofici que genera una cinematografia com la francesa, la qual, amb l’èxit d’aquest film o de la recent “The artist”, demostra que està anys llum dels seus companys europeus pel què fa a saber confeccionar un producte amb uns minims de qualitat i capaç de ser exportable més enllà del seu mercat intern. A banda d’una bona producció i del guió esmentat, l’èxit de “Intocable” (que no ha passat per alt el sempre oportú productor nord-americà Harvey Weinstein, responsable de l’èxit mundial de “The artist” i que ara es proposa realitzar una versió nord-americana d’aquest “Intocable”) també cal atribuir-lo a la parella d’actors que protagonitzen el film i que es mostren en estat de gràcia: Omar Sy (actor habitual en la filmografia de Toledano i Nakache però desconegut pel gran públic) s’erigeix com una mena del millor Eddie Murphy (quan interpretava comèdies tan notables com “Entre pillos anda el juego”) per posar-se en la pell del irreverent i llengut assistent i François Cluzet (actor de primera línia que vam poder veure fa uns mesos a “Pequeñas mentiras sin importancia”) broda tot un ventall d’expressions i de contenció a través d’un personatge poc lluit per l’expressivitat com és el d’un tetraplègic. A propòsit de Cluzet, conta l’actor que per interpretar el paper va inspirar-se en la composició de Ramon Sampedro que Javier Bardem va realitzar a “Mar adentro”: per sort de tots plegats, els directors de “Intocable” han obviat la pornografia sentimental amb la que Amenábar embafava la seva pel·lícula i han optat per una bona dosis d’humor que ajuda al film a no caure en els paranys de la sensibleria i la llàgrima fàcil i que, en definitiva, l’espectador surti de la projecció feliçment commogut.

    Carles Ribas
    Cinema Truffaut

Comparteix-ho