Janis

Comparteix-ho

Janis cartell

 

  • Informació


    Estats Units, 2015
    Director: Amy Berg.
    Intèrprets: Janis Joplin, Cat Power, Peter Albin, Dick Cavett, D.A. Pennebaker.
    Gènere: Documental.
    Durada: 115 min.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    Documental sobre la llegendària cantant nord-americana Janis Joplin. L’artista americana Cat Power, cantant de rock d’origen sud, narra en primer persona com Janis Joplin va arribar a convertir-se en un estel, a través de les cartes que Joplin va escriure durant anys als seus familiars, amics i col·laboradors, abans de la seva fatídica mort als 27 anys.


  • La humanitat fràgil darrere del mite

    No hi ha dubte que Janis Joplin és una cantant mítica que continua arrossegant-nos amb la força adolorida amb la qual interpretava els seus temes com si hi deixes l’ànima. Però possiblement aquest component mític està determinat pel fet que el 4 d’octubre de 1970, quan només tenia 27 anys, Joplin va morir d’una sobredosi d’heroïna en una habitació d’un hotel de Los Angeles. L’endemà va arribar a l’hotel un telegrama de David Niehaus, l’home que estimava i que se n’havia distanciat perquè no podia suportar més l’autodestrucció de la cantant. Amy J.Berg, autora del documental «Janis», ha comentat que no pot evitar preguntar-se si el destí de Joplin hauria estat un altre si el telegrama hagués arribat abans. En tot cas, malgrat que la mort i les seves circumstàncies es fan ineludibles, ha procurat realitzar un documental en què s’hi faci present la vida d’una cantant excepcional, de manera que, en la brevetat de la seva existència, va deixar un llegat que continua viu i que irromp en el film amb imatges dels seus concerts. «Janis» no vol fer atenció al mite, sinó a una dona fràgil que s’alliberava en un escenari, on, segons ella mateixa explica en una entrevista televisiva recollida en el film, experimentava unes sensacions úniques que no vivia de cap altra manera. En contrast amb la intensitat a l’escenari, hi ha les traces d’una mancança, d’una insatisfacció profunda que la menaven a l’autodestrucció. Berg no ho vol presentar d’una manera escandalosa i tampoc vol contribuir a la mítica de l’artista maleit. A través de les declaracions de testimonis (familiars, amics, amants, músics) i d’algunes entrevistes a la cantant, però sobretot de les seves cartes, va esbossant-se el retrat d’una jove que, tot i la seva radicalitat autodestructiva, no ha de resultar-nos aliè: podem emmirallar-nos humanament en la seva fragilitat, els seu buit, les seves angoixes, el seu dolor. Tanmateix, això no nega  una sensibilitat especial que Joplin transmetia en la seva manera de cantar i de la qual parla David Niehaus: «Totes les cançons que em cantava eren blues. I això és el que bàsicament sentia: la tristesa. Podia sentir el dolor de tothom. És una de les raons per les quals prenia heroïna: per no haver d’implicar-se en la vida de tothom. La majoria de la gent pot ignorar el que passa entorn seu, però Janis no podia».

    A «Janis», però, també s’apunta que hi havia un dolor íntim originat en el rebuig a la seva diferència que havia sentit d’adolescent a Port Artus, una població industrial del sud de Texas de la qual va fugir tan aviat com va poder per arribar a San Francisco, on encara hi palpitava l’esperit dels «beatniks» iniciant-se la dècada dels seixanta en què la ciutat californiana va ser un dels focus de nous corrents estètics, musicals i, sens dubte, vitals d’una manera transgressora i políticament vindicativa. El context, però, palpita en el rerefons, però s’imposa el retrat personal. Per això tenen tanta importància les cartes de Janis Joplin, sobretot adreçades a la seva família, però també a alguns dels seus amors. Amy Berg, de fet, ha reconegut que aquestes cartes, i la possibilitat de fer-ne ús, han estat decisives perquè tingués el desig de realitzar un film sobre Janes Joplin. Les cartes estructuren la narració i marquen un contrapunt íntim a la dimensió pública de la cantant que es fa present a través del material d’arxiu relatiu a imatges de concerts i d’entrevistes. La jove vulnerable de les cartes, que també s’evoca amb els testimonis, s’alterna amb la força volcànica de la cantant. Un volcà, però, esquinçat, adolorit, que exalta i emociona.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho