Jauja

Comparteix-ho

jauja  

  • Informació


    Argentina, 2014.
    Director: Lisandro Alonso
    Intèrprets: Vigo Mortensen, Viiljork Mallin Agger, Ghita Norby.
    Durada: 100 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Castellà (subtítols en català).

    Sinopsi


    En l’antiguitat, es creia que Jauja era una terra mitològica d’abundància i felicitat. Es van emprendre moltes expedicions per intentar trobar el lloc i comprovar-ho. Amb el temps, la llegenda va créixer desproporcionadament. Indiscutiblement, la gent exagerava, com de costum. L’únic que se sap amb seguretat és que tots aquells que van intentar trobar aquest paradís terrenal es van perdre.

  • La poètica d’un temps circular

    Fa uns anys, l’argentí Lisandro Alonso va donar a conèixer-se a la secció Un certain regard amb una pel.lícula titulada La libertad. Lisandro Alonso, que després rodaria Los muertos, Fantasma y Liverpool, va aparèixer com el renovador del cinema argentí. Davant d’un cinema de les històries excessives i sentimentals –El hijo de la novia i succedanis – o un nou cinema fet des de la ràbia social –Pablo Trapero o Lucrecia Martel- sorgia un nou cinema que apostava pel minimalisme. Lisandro Alonso s’imposava com un cineasta dels silencis, els temps morts i de la posada en crisis de tota forma de dramatúrgia. No va trigar gaire en afirmar-se com un cineasta de culte, com algú que fàcilment podia posar-se al costat dels representants de l’anomenat cinema sostractiu com Tsai Ming Liang, Bruno Dumont, Wang Bing, Gus Van Sant, Aki Kaurismaki o Albert Serra, entre altres. Quan fa dos anys va anunciar que començaria a rodar a la Patagònia una pel·lícula protagonitzada per Viggo Mortensen es va generar un cert rebombori. Fins aquell moment, Lisandro Alonso només havia rodat amb actors no professionals i només s’havia mogut dins d’uns marges, avalat pels festivals més exigents. Tot feia suposar que ara rodaria una pel.lícula més convencional amb una estrella internacional d’origen argentí.

    Per sort, Jauja no suposa només una passa endavant dins de la seva recerca estètica, sinó que és l’obra que desplaça l’autor de la posició de cineasta de culte per una determinada cinefília a ser vist com un dels més grans creadors d’imatges del cinema contemporani. No és cap exageració afirmar que el festival de Cannes de 2014 on va projectar-se Jauja va ser sobretot el festival de Lisandro Alonso i que Jauja va ser per amplis sectors de la crítica una de les pel·lícules més rellevants.

    Què té Jauja per despertar l’admiració generalitzada i no decebre als que no volen veure a Lisandro Alonso al costat d’una estrella com Viggo Mortensen? En primer lloc podríem dir que la pel.lícula suposa el pas de l’estètica minimalista cap a la poètica. Un pas de gegant que es dur a terme sense renunciar a cap dels postulats que havien marcat el seu cinema. En la pel.lícula trobem la mateixa fixació pel paisatge límit que a Liverpool, hi ha una calculada lentitud en el tempo intern de les escenes i una clara voluntat minimalista en el desenvolupament del relat. Amb tot, però, totes aquestes característiques pròpies de l’estil de Lisandro Alonso es projecten cap una altra dimensió on allò més llegendari es creua amb allò real, on la història es troba travessada pel somni. La barreja es dur a terme d’una forma absolutament admirable.

    En la primera part ens trobem amb uns personatges perduts en un territori fronterer on han tingut lloc un seguit de matances terribles. No veiem la sang, però escoltem als militars que parlen de les barbaritats. Un aventurer danès i la seva filla es troben per la zona a la recerca de Jauja, una mena de Eldorado que mai podran arribar a trobar. La segona part ens explica com el pare veu com es perd la seva filla i comença a buscar-la per un paisatge filmat de forma admirable. Fins aquell moment havíem seguit una certa linealitat narrativa, marcat per un curiós tractament de la imatge en format quadrat retallat, com si cada fotograma fos un daguerreotip. A partir de la recerca del pare, la història es desplaça cap allò llegendari. La recerca es transforma en la constatació de l’etern retorn. El temps ja no avança en línia recta sinó que és com un bucle. Els espectadors ens trobem davant d’un present misteriós que ens porta cap una altra dimensió en la que no sabem si ens trobem davant d’allò viscut o d’allò somniat. Jauja acaba convertint-se en un poema visual. És una veritable joia. Només ens cal cuidar-la amb seny.

    ÀNGEL QUINTANA

  • Selecció de crítiques en col·laboració

    amb Club 7 cinema

     

    (..) Lisandro Alonso ha fet un salt gegantí com a cineasta creant unes imatges bellíssimes que, en format quadrat, contenen una història que no sé sap si és real, somiada o imaginada i en la qual un home (Viggo Mortensen) es perd buscant la filla en un territori argentí on la població indígena és massacrada: el sublim i la barbàrie (Imma MerinoMalsons americans al Festival de CanesEl Punt Avui, 20.05.2014)

    Viggo Mortensen s’adapta a la perfecció al cinema poètic i transcendent d’Alonso, que segueix Mortensen en un viatge existencial que despulla el personatge d’atributs i culmina en una enigmàtica fuga cap al fantàstic. Una obra tan bella i suggerent com inexplicable (Xavi SerraHollywood segons Cronenberg, diari Ara, 20.05.2014)

    Es pot fer ‘Inland empire’ en clau de western patagònic? (..) El millor que es pot dir de ‘Jauja’ és que és indescriptible (Sergi Sánchez, Jauja, Time Out Barcelona, 12.12.2014)

    (..) El seu tem­po és le­tàr­gic. El seu ar­gu­ment és una sim­ple ex­cu­sa. Les se­ves imat­ges (en un for­mat que re­cor­da la di­a­po­si­ti­va) són sub­ju­ga­do­res. En­ca­ra que l’ar­gen­tí Li­san­dro Alon­so ha dit que Jau­ja (nom pres del país mí­tic i ima­gi­na­ri on no es tre­ba­lla) s’hau­ria d’as­sem­blar als wes­terns de John Ford, en re­a­li­tat s’as­sem­bla als abs­trac­tes films de l’Oest de Mon­te Hell­man (Quim Casas, Bellesa en terra mítica, El Periódico, 12.12.2014)

 

Comparteix-ho