La bicicleta verde

Comparteix-ho

labicicletaverde cartell

  • Informació


    Wadjda
    Arabia Saudí, 2012.
    Direcció: Haifaa Al-Mansour.
    Intèrprets: Reem Abdullah, Waad Mohammed, Abdullrahman Algohani, Sultan Al Assaf, Ahd Kamel
    Durada: 112 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Àrab.

    Sinopsi


    La pel·lícula es basa en la vida d’una neboda de la directora. Wadjda té deu anys i viu en una societat tan tradicional que certes coses com anar amb bicicleta li estan totalment prohibides. Malgrat tot, és una nena divertida i emprenedora que voreja sempre el límit entre l’autoritzat i el prohibit.

     

  • La bicicleta de Riad

    «La bicicleta verde» és notícia per un aspecte que no hauria de ser noticiable: ser la primera pel·lícula dirigida per una dona en un dels països més restrictius pel que fa als drets de les dones i a la igualtat de sexes: el regne de l’Aràbia Saudita. Que en ple 2013 això hagi d’esdevenir un fet noticiable, ens situa perfectament en fins a quin punt la discriminació de les dones en aquell país s’ha mantingut de forma gairebé inalterable, aliena als canvis i tendències de la civilització moderna. Es per això que, el primer que celebrem de «La bicicleta verde», és la seva existència, i la valentia de la jove directora Haifaa Al Mansour per, en condicions molt difícils, tirar endavant un projecte com aquest. És una d’aquelles vegades en què, de forma clara, els elements extracinematogràfics passen per davant dels estrictament cinematogràfics a l’hora de valora una pel·lícula. Tot i això, el visionat de «La bicicleta verde» té la capacitat de tractar un tema greu i dramàtic sense perdre un sentit positiu i optimista de la vida. I la pel·lícula està plena de vida, de ganes de viure, de voluntat de tirar endavant per canviar les coses: és un film realista però no resignat, crític en el seu discurs pèro evitant amb habilitat el pamflet. Per estructura, forma de rodar, transparència en la posada en escena i compromís, recorda algunes de les grans pel·lícules del cinema iranià dels 90, com «El espejo» de Jafar Panahi o «El color del paraíso» de Majid Majidi. Com a «Lladre de bicicletes», de Vittorio De Sica, Haifaa Al Mansour converteix la bicicleta, l’objecte de desig de la seva jove protagonista, en un autèntic «Macguffin» hitchcockià que li servirà per anar articulant el seu discurs i construir al voltant tota una radiografia de les diferents figures, rols i situacions quotidianes que viuen les dones a la societat saudita. L’habilitat de Haifaa Al Mansour és trascendir aquesta aparent simplicitat amb la que està rodat el film per anar teixint un calidoscopi molt complet d’una societat fonamentada en arquetips gairebé medievals i en una visió radicalment matxista de la realitat. «La bicicleta verde» és una pel·lícula d’una sorprenent maduresa i serenitat no només pel tema que tracta sinó per la inexperiència de la seva directora. Tot i que en el film hi ha una participació molt important de dues productores alemanyes, part del metratge, essencialment aquell que està rodat en alguns exteriors i en llocs públics, va haver de ser rodat amb càmera oculta per la impossibilitat d’aconseguir permisos de rodatge. Al Mansour té la capacitat per trascendir les dificultats de producció i situar tots els elements del film amb una encomiable naturalitat. Com a espectadors, arribem a perdre en molts moments la noció de «posta en escena», com si allò fos realment un fragment de la vida quotidiana del personatge. I això és mèrit essencialment de la seva directora. Quan abans parlava d’uns certs lligams amb algunes pel·lícules iranianes dels 90, no només ho feia per la proximitat geogràfica dels països d’origen i per tractar algunes problemàtiques i situacions socials semblants, sinó per la coincidència en fer protagonistes de les històries als nens. I a «La bicicleta verde» això no és un fet anècdotic sinó trascendent. Wadjda, la protagonista del film, representa aquesta generació de dones que continua atrapada en un entramat de tradicions, obligacions i lleis que en comprometen i condicionen un futur en plena llibertat individual, però que manté un fil d’esperança en que les coses puguin canviar, i que sobretot no es resigna, que mira endavant. Com a espectadors, aquesta Wadjda que mira a l’horitzó en l’extraordinari pla final de la pel·lícula, ens interpel.la i ens commou. I ho fa també gràcies a la vitalista interpretació de la jove debutant Waad Mohammed, una autèntica troballa, que ens encomana amb el seu somriure, ens desarma amb la seva espontaneitat i es menja literalment la càmera.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho