La chica desconocida

Comparteix-ho

la chica desconocida cartell

 

  • Informació


    Bèlgica, 2016
    Director: Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne
    Intèrprets: Adèle Haenel, Jérémie Renier, Olivier Gourmet, Thomas Doret, Fabrizio Rongione,Christelle Cornil.
    Gènere: Drama.
    Durada: 113 min.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Una nit, després del tancament del seu consultori, Jenny, jove metge generalista, escolta el timbre, però no va a obrir. Al dia següent, s’assabenta per la policia que s’han trobat, no lluny d’allà, a una jove morta, sense identitat.


  • Retrat d’Europa

    «Coneixem la ciutat de Lieja i tota la regió des que érem joves. Està molt lligada a les nostres vides i és una ciutat que exemplifica el que ha passat al segle xx amb les deslocalitzacions, la desindustrialització, els moviments obrers, la solidaritat durant un temps i la falta total de solidaritat. El trànsit del que va ser, una ciutat molt viva i després molt abandonada. A Lieja vam començar a fer els nostres documentals i s’ha convertit en alguna cosa semblant al nostre estudi. És un marc ideal per a les nostres històries.»

    Jean-Pierre Dardenne, en una entrevista que tant ell com el seu germà Luc van concedir a El País durant la seva estada a Barcelona, amb motiu del cicle que la Filmoteca de la Generalitat dedica a aquests dos cineastes belgues.

     

    Jenny és una noia jove que treballa de metgessa en un consultori públic de Lieja, en una zona pobre, grisa i inhòspita de la ciutat, prop d’una autopista. Una tarda una dona toca el timbre del consultori i Jenny no obre la porta, és fora del seu horari. L’endemà, no gaire lluny de l’edifici on hi ha el consultori, apareix el cos de la dona, és morta. Aleshores Jenny, que se sent culpable, emprèn una investigació, fent preguntes més que res als seus pacients, i descobreix que la dona que havia tocat el timbre era una immigrant africana sense papers condemnada a sobreviure exercint la prostitució.

    La fille inconnue (2016), tal com reconeixen els germans Dardenne, no és aliena al fet que molts persones, per motius polítics, econòmics o bèl·lics, truquen a les portes d’Europa per poder refugiar-s’hi. I les fronteres no s’obren. No és el primer cop que els Dardenne tracten la immigració i les conseqüències de condemnar tantes persones a la «il·legalitat». A La promesse (1996), el film amb què van aconseguir el reconeixement internacional, mostren l’explotació d’immigrants «il·legals», i a Le silence de Lorna (1988), una dona albanesa és induïda a matar el marit, un drogoaddicte amb qui s’havia casat per obtenir la nacionalitat belga, i a casar-se amb un mafiós rus que vol obtenir aquesta mateixa nacionalitat. En aquests films, així com a La fille inconnue, els Dardenne aporten retrats poc complaents d’Europa, dels seus marges i les seves ombres, sense avantposar o declamar el discurs. Si hi ha cap punt de vista polític, aquest no s’imposa, sinó que es desprèn de les accions i les circumstàncies d’uns personatges que traspuen realitat, a través d’una història concreta en què es planteja una qüestió moral que sempre ens implica.

    D’altra banda, conscients que el «sistema» social i econòmic, lligat a unes desigualtats inadmissibles, pot treure el pitjor dels humans, sobretot dels qui estan condemnats a la supervivència, els Dardenne han concebut personatges amb la moral en suspensió fins que, al final, un gest els redimeix. És el cas de La promesse, Rosetta (1999) i Le fils (2002), però no ben bé el de Jenny. La protagonista de La fille inconnue, interpretada per Adèle Haenel, no ignora que un metge té l’obligació moral de millorar la vida dels seus pacients i de procurar reduir el sofriment humà, i tanmateix un dia no atén una petició d’auxili. Aquest gest li genera un sentiment de culpa: ¿podria haver evitat una mort? En aquest cas (i en el fons, potser sempre), als Dardenne més que no pas la culpa, els interessa despertar una consciència. Jenny pot realitzar la seva feina de la manera més digna i moral possible, però està immersa en una dinàmica reglada. Un fet tràgic la dur a investigar, a voler conèixer una realitat, una alteritat propera que li era aliena. Sense remarcar-ho ni cridar, els germans Dardenne ens fan pensar sobre la nostra actitud, ara, en un moment en què tantes persones han hagut d’anar-se’n del seu país i demanen auxili. Sense sermons, convidant a la reflexió i a l’acció. És el compromís d’uns cineastes sobris i ascètics que segueixen de prop els seus personatges –sovint, amb la càmera a l’espatlla– i ens els fan tant pròxims, que és com si ens veiéssim reflectits en un mirall que, fet i fet, retrata Europa.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho