La gaviota

Comparteix-ho

  • Informació


    Estats Units, 2018
    Direcció: Michael Mayer
    IntèrpretsAnnette Bening, Saoirse Ronan,
    Corey Stoll, Elisabeth Moss
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Irina Arkadina és una madura i vanitosa estrella del teatre moscovita que passa part de l’estiu en una idíl·lica finca al costat d’un llac, propietat del seu germà malalt. Allà compartirà els dies amb el seu amant, l’escriptor Boris Trigorin; el seu fill, aspirant a escriptor, i la jove actriu Nina.
    Annette Bening, Saoirse Ronan i Elisabeth Moss encapçalen l’excel·lent repartiment d’aquesta nova adaptació de “La Gavina”, una de les obres mestres del dramaturg Anton Txèkhov.

  • Allò que volíem ser i no som

    Home format en el món del teatre i director de nombrosos muntatges a Broadway, Michael Mayer aporta una nova adaptació cinematogràfica en anglès de La gavina, una de les obres culminants de Txèkhov, cinquanta anys després que Sidney Lumet en fes una amb un repartiment espectacular: Simone Signoret (Arkadina), James Mason (Trigorin), Vanessa Redgrave (Nina) i David Warner (Kostia). Encara que sense la mítica dels protagonistes del film de Lumet, Michael Mayer també compta amb uns intèrprets brillants, sobretot pel que fa a les actrius, de manera que la gloriosa i vanitosa actriu Irina Arkadina és encarnada per Anette Bening mentre que Saoirse Ronan és la fràgil Nina i Elizabeth Moss assumeix Masha, que es casa amb el mestre Medvenko, però estima l’escriptor frustrat Kostia. De fet, com és propi del teatre de Txèkhov, bona part dels personatges de l’obra arrosseguen frustracions, derivades del desacord entre els desitjos de ser i la realitat, i estimen sense correspondència o, en tot cas, amb una intensitat o una constància asimètriques. Així, Kostia està enamorat de Nina, que l’estima, però la pren una passió per Trigorin; aquest, un escriptor d’èxit, sent un amor que no ha viscut abans amb la jove Nina, però se’n cansa i retorna amb Irina, que l’estima sabent que ell es deixa estimar per una mena de comoditat o d’estabilitat.
    Al final de La gavina, Sorin, el germà d’Arkadina, està malalt i, sentint pròxima la mort, li proposa irònicament al seu nebot Kostia que escrigui un relat que, duent per títol L’home que volia ser, podria exemplificar el desacord de tants personatges txèkhovians entre el que volien ser o fer i el que són o fan. És així que Sorin explica als que l’envolten que volia ser escriptor, però no ho va ser; que volia parlar amb elegància, però que sempre ho ha fet de manera espantosa; que volia casar-se i tampoc ho va fer; que volia viure a la ciutat i, com veuen, morirà al camp. En l’adaptació de Michael Mayer, que parteix d’un guió escrit pel dramaturg Stephen Karam, aquest diàleg arriba al final en el desenvolupament d’una escena que, de fet, s’esbossa al principi de la pel·lícula. L’estructura, doncs, pren un caràcter circular en partir del final per fer que el desenvolupament del nucli dramàtic pugui semblar una evocació de Kostia (a la manera d’un “flash-back” desdibuixat) inspirada pel moment en què, posant-se aquest en suspensió fins arribar-hi de nou, torna a veure a Nina, que ha tornat a casa seva com una “gavina ferida” després de tots els propis fracassos. D’altra banda, esbossant-se un joc metateatral, el film comença pròpiament amb el final d’una representació (que podria ser de La gavina i després de la qual marxa ràpidament Arkadina en ser avisada de l’estat del seu germà) datada al Teatre Imperial de Moscou l’any 1904. Per què aquest any? No és el de La gavina, que va estrenar-se l’any 1896 sense èxit al Teatre Aleksandrinski, de Sant Petersburg, i reestrenada amb aclamació el 1898, al Teatre d’Art de Moscou, amb la direcció de Konstantin Stanislavski. 1904 és l’any en què va morir Txèkhov i hi ha alguna cosa que fa pensar que es vol lligar la seva identitat amb la de Sorin, un personatge noble i generós que, a més, interpreta l’esplèndid Brian Dennehy. Això de la mateixa manera que s’entreveu una certa identificació amb Kostia, que vol canviar el teatre i que escriu relats, com, des de jove, ho va fer Txèkhov, si bé en el seu cas amb èxit.
    Tanmateix, a banda de jugar amb l’estructura i fer sentir d’alguna manera la presència de Txèkhov, aquesta adaptació de La gavina conserva els espais interiors (la finca de Sorin on estiueja la seva germana Irina) de l’obra teatral, però sembla voler dotar-ho d’un dinamisme fílmic amb el moviment de la càmera, que a vegades també es concentra en els primers plans dels rostres dels actors aprofitant així un específic cinematogràfic. El dinamisme, però, a vegades es contradiu amb aquella mena de dilatació del temps txèkhoviana en la qual sembla que no hi passa res, però de sobte hi apareix l’emoció. Això també es lliga amb el fet que, reduint els diàlegs i també les situacions, hi ha la sensació d’una certa pressa. Hi afegiria que s’abusa d’una música que ni és del tot pertinent. Però hi ha alguna cosa essencial d’una obra que ens continua interpel·lant malenconiosament, una certa elegància formal i unes interpretacions de categoria. I sensibilitat en acabar amb el rostre d’Anette Bening (expressant la inquietud i la fragilitat d’un personatge que s’ha mostrat vanitós, superb i egoista) mentre la veu de Saoirse Ronan diu: “Totes les vides, acabat el seu trist cicle, s’han extingit. Fa milers de segles que la Terra no du dins seu un ésser viu i aquesta pobre Lluna encén en va el seu fanal”.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho