La gran belleza

Comparteix-ho

lagranbelleza cartell

  • Informació


    La grande bellezza
    Itàlia, 2013.
    Direcció: Paolo Sorrentino.
    Intèrprets: Toni Servillo, Carlo Verdone, Sabrina Ferilli, Serena Grandi, Galatea Ranzi, Isabella Ferrari, Giulia Di Quilio, Luca Marinelli, Giorgio Pasotti, Massimo Popolizio
    Durada: 142 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Italià.

    Sinopsi


    A Roma, durant l’estiu, nobles decadents, polítics, criminals d’alta volada, periodistes, actors, artistes i intel·lectuals teixeixen una trama de relacions inconsistents que es desenvolupen en fastuosos palaus i viles. El centre de totes les reunions és Jep Gambardella, un escriptor de 65 anys que va escriure un sol llibre i practica el periodisme.

     

  • Mirar, mirar i mirar

    Per a Kant, un dels aspectes importants a l’hora de jutjar allò bell d’un objecte era que aquest ens pogués transmetre la sensació de bellesa fins i tot quan no tinguéssim especial interès en ell. La bellesa aflora, inevitable i ineludible, quan mirem quelcom sense interès –o fins i tot amb desaprovació- però tot i així no ens podem resistir a la satisfacció que ens produeix la seva contemplació. La bellesa és allò que ens atrapa, que ens sedueix i no ens deixa escapar o apartar la mirada cap a un altre costat. En aquest sentit, la bellesa sembla pràcticament un lloc concret, un espai habitable en el que o bé tens la sort d’estar-hi, o bé tens la desgràcia de no estar-hi. «La Grande Bellezza» és l’última pel·lícula de Paolo Sorrentino, un dels directors italians que més talent ha demostrat en l’última dècada, amb obres com «Il Divo» o «This must be the place». En aquest darrer film, Sorrentino es centra en Roma, en Jep Gambardella i en, ni més ni menys, que la vida. La ciutat la coneixem, la vida ens pot sonar més o menys, però no coneixíem a Jep. Als seus 65 anys, només ha escrit un llibre, però s’ha guanyat la vida escrivint com a periodista. No ha après molt i assegura tenir una única certesa: la vida està feta de mentides. La localització i el perfil professional i desencantat del protagonista ens poden fer pensar en «La dolce vita» de Fellini, i del seu protagonista Marcello. La pel·lícula comença amb un breu parèntesis – comparable al d’aquell Crist volador de Fellini- que dóna pas a la festa d’aniversari de Jep. El que sembla una festa corrent basada en imatges que podrien veure’s a qualsevol videoclip de música electrònica, ja atrapa. I per què? Què té? Res és banal, malgrat ho sembli. Filmar un seixanta-cinquè aniversari on es balla una versió moderna de Raffaella Carrà ja és en sí mateix un discurs. Arrodonir-ho amb música mexicana que es barreja en el so ambient, l’espai aïllat i apartat d’una gogó, i el muntatge de mirades a càmera de diferents dones que acaba amb un pla distant de la nana Dadina també mirant a càmera, et preparen pel que vindrà. No només per la presentació de personatges –en pocs minuts t’ensenya mig repertori que després anirà recuperant- sinó també anímicament, amb un inici que et fa volar tant com el punt de vista de la càmera, i aterrar quan el temps es para. Ja hem començat, estem aquí, fuoco! Després d’aquest inici fulgurant, un dels grans mèrits és mantenir l’expectació. Hi ha mil trucs per a fer-ho, i Sorrentino els utilitza tots amb la subtilesa d’un gran mag. A la pantalla et sorprendrà amb diferents crits: un pubis nostàlgic de l’URRS, una girafa enmig de la nit, un futur jugador de la selecció italiana en calçotets fent tocs amb la pilota, una virtuosa artista de menys de 10 anys que es disputen tots els galeristes d’art, una altra nena que s’ha perdut dins de San Pietro in Montorio o una mirada empresonada dins d’un cotxe blanc que ha estat a punt d’atropellar a Jep. Mentre Sorrentino t’entreté amb aquests mil impactes que no donen descans a l’expectació – a la més antiga i banal que és la curiositat davant d’allò no vist abans- en el més profund de la pantalla t’està preparant per al gran truc. Parlàvem d’espais, de la bellesa com a lloc en el que s’hi està o no. Les imatges en alguns casos banals o absurdes, i en altres casos evocadores, es combinen amb un discurs nostàlgic, desencantat, on el temps perdut és la rèmora que més pesa. La que més pesa i, a la vegada, la que menys preocupa, doncs no sembla que estem disposats a deixar de perdre’l. Ens encanta perdre el temps en mirar. Jep celebra cadascuna d’aquestes petites sorpreses que li prepara Sorrentino amb un somriure complagut, satisfet. En definitiva, encisat davant la bellesa. Com comprenent cada cop que s’enfronta a una d’aquestes imatges, que el seu espai vital no són les festes on habita. El seu temps no és el de dormir els matins i viure les nits. El seu espai, com el nostre, és el de la vida. La que és capaç de fer-nos perdre el temps amb tants bon motius com els de mirar, atrapats per allò que és la gran bellesa.

    Christian G. Carlos

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho