La herida

Comparteix-ho

laherida cartell

  • Informació


    La herida
    Espanya, 2013.
    Direcció: Fernando Franco.
    Intèrprets: Marian Álvarez, Rosana Pastor, Manolo Solo, Ramón Barea, Andrés Gertrudix, Luis Callejo, Ramón Agirre.
    Durada: 95 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Anna és una dona de 28 anys que se sent útil i satisfeta en el seu treball rutinari ajudant als altres. No obstant això, fora de la seva jornada laboral, Ana té seriosos problemes per relacionar-se, ja que és socialment maldestre, fins i tot agressiva, amb les persones més properes i estimades.

     

  • Un retrat de la fragilitat humana

    «Ver lo que ella ve, oír lo que oye, seguirla donde va y, de esa suma, intentar transmitir lo que ella siente. Nuestro punto de vista es ella y solo ella» (Fernando Franco, a propòsit del plantejament de la posada en escena de «La herida». Fragment d’una entrevista de Gonzalo de Pedro publicada a Caimán. Cuadernos de Cine, septembre 2013).

    Desenvolupant la seva carrera professional com a muntador, com ara de la «Blancaneu» de Pablo Berger, Fernando Franco havia realitzat diversos curts («Mensajes de voz» i «Tu(a)mor») abans d’afrontar el seu primer llargmetratge, que ha lluit en el recent festival de Sant Sebastià rebent merescudament el premi del Jurat i la Conxa de Plata a la millor actriu per l’impressionant treball de Marian Álvarez. «La herida» és, certament, coherent i rigorosa amb el punt de vista que assumeix: tot és mostra des de les sensacions (amb les seves reaccions) d’Ana, un personatge del qual la sinopsi anuncia que pateix un trastorn de personalitat sense que això mai no sigui dit i afrontat durant la pel·lícula. Fernando Franco defuig les explicacions i tota explícitud perquè l’espectador observi el comportament d’Ana des d’una distància que no li evitarà precisament la inquietud. Això perquè aquest personatge presenta una hipersensibilitat i un desequilibri emocional, però, renunciant Fernando Franco i la seva còmplice Mariam Álvarez a certa representació extrema de la bogeria, no és estrany que pugui recordar-nos un conegut o potser a nosaltres mateixos. En l’absència de paroxisme del film, Ana mai no resulta aliena i ens fa present la fragilitat humana. En tot cas, allò que, accedint a la seva intimitat, el relat mostra és el que Ana, exercint un cert camaleonisme, vol amagar en les seves relacions amb altres. D’aquí, és un personatge en permanent tensió. Si en part aconsegueix amagar-ho és pel desconeixement social de la malaltia, cosa que Franco vol fer present, i perquè, al capdavall, Ana viu en la incomunicació. Amb la mare, amb els seus companys de feina com a conductora d’ambulàncies i possiblement amb el seu (ex)amant, que es fa absent fins el final del film. Potser, de manera simptomàtica, manté la seva relació més franca amb un desconegut a través de Internet. Fernando Franco, apostant-hi fort, ha basat la credibilitat del personatge i del film en el treball de Marian Álvarez, present en pràcticament tots els plans. La també protagonista de «Lo mejor de mi» (el film de Roser Aguilar amb el qual va guanyar el premi a la millor actriu al festival de Locarno de l’any 2007) ha correspost a la confiança amb un treball en què, d’acord amb l’esperit del film, defuig en tot moment el subratllat. Cap gest sembla sobreactuat. La força expressiva deriva precisament de la contenció perquè, en no haver-n’hi cap de més i menys per impactar, cada gest adquireix importància. I en aquesta depuració, lluny de l’efectisme, hi ha l’honestedat de la pel·lícula.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho