La historia de Marieu Heurtin

Comparteix-ho
marieheurtin cartell
  • Informació


    Marie Heurtin
    França, 2014
    Director: Jean-Pierre Améris,
    Intèrprets: Isabelle Carré, Ariana Rivoire, Brigitte Catillon, Gilles Treton, Laure Duthilleul, Sonia Laroze, Noémie Churlet, Martine Gautier, Patricia Legrand, Stéphane Margot.
    Gènere: Drama basat en fets reals.
    Durada: 95 min.
    Idioma: Francès (subtitulada en castellà)

    Sinopsi


    Pel·lícula inspirada en uns fets reals que van succeir a finals del segle XIX i que van tenir com a protagonista a la jove Marie, la qual, incapaç de comunicar-se per ser sorda, muda i cega, va ser reclosa pels seus pares en un asil a càrrec de religioses.

  • El miracle de Marie Heurtin

    D’entrada la historia de la vida d’una nena sorda, muda i cega i la relació que estableix amb una monja que camina cap a la santificació, poden generar molts de recels a alguns espectadors que es trobin cansats de trobar-se amb pel·lícules sobre alguna discapacitat que serveixen per que els seus protagonistes puguin ser nominats als Oscar. També es poden sentir certs recels quan la ambientació de la pel.lícula en la regió francesa de Poitou a finals del segle XIX, pot fer-nos pensar en una resolució acadèmica. Amb tot, però, els prejudicis poden esvair-se ràpidament perquè La historia de Marie Heurtin no és ni una pel.lícula sentimental, ni és el resultat d’una freda aposta acadèmica. És una pel.lícula històrica, basada en fets reals, que s’interessa sobretot pels protocols educatius d’un cas complicat que sap mostrar les coses amb rigor sense amagar l’emoció.

    Les primeres imatges ja són força reveladores. Un pare trasllada la seva filla cega, sorda i muda de catorze anys cap a l’institut Larnay. El pare la porta en un carro, lligada com si fos una bestiola i la nena s’emociona quan sent l’escalfor dels raigs de sol. L’institut on va a parar es troba especialitzat en el tractament cap a nenes sordes però no està preparat per assumir el cas extrem de Marie Heurtin. La germana Marguerite –Isabelle Carré- s’encarregarà de dur a terme el procés d’educació de la nena i d’establir un seguit de protocols educatius que alterin les normes de la institució.

    Jean Pierre Améris assumeix el complicat repte de rebutjar qualsevol intent per convertir la pel.lícula en una crònica sentimental estèril sobre els efectes de la malaltia. Tampoc vol santificar al personatge de la germana Marguerite i prefereix convertir la pel.lícula en una crònica humana de la relació d’amistat i poder entre la mestra i la seva alumna. L’interès de la pel·lícula es troba en la forma com constantment busca el rigor en la forma i en la utilització de l’eclipsis que marca el pas del temps. La pel.lícula acaba afirmant la importància didàctica que té el gest de mostrar els processos d’aprenentatge com a antídot contra els recursos de caràcter melodramàtic. Des d’aquesta perspectiva, la crònica de la nena salvatge que es abandonada pel seu pare en un convent estableix una relació amb El pequeño salvaje –L’enfant sauvage- de François Truffaut. La relació que es crea entre la germana Marguerite i la petita Marie mentre li ensenya com pot comunicar-se a partir del tacte, no està massa lluny de l’establerta entre el Doctor Itard y Victor de l’Aveyron a la pel.lícula de Truffaut. Tota la part central de La Historia de Marie Huertin descriu els processos pedagògics orientats a aconseguir que Marie Heurtin puguin comunicar-se amb els altres mitjançant la sensibilitat perceptiva del tacte i el llenguatge gestual. No ens trobem amb la clàssica història de progrés i de triomf davant la dificultat extrema sinó en el relat d’un seguit de gestos que es repeteixen i que de manera continuada troben el seu lloc. Al final, La Historia de Marie Heurtin acaba convertint-se en una altra cosa. Marie coneix quines són les possibilitats que té, però té una forta dependència dels llaços efectius que estableix amb la germana Marguerite. Améris sembla portar la pel.lícula a la porta del drama, però sorgeix una historia d’amor afectiu de gran intensitat que no cau mai en la sensibleria. En els anys setanta, Werner Herzog va filmar un documental molt dur titulat En el país del silenci i de la foscor, on descrivia la vida d’un grup de nens sords, cecs i muts. Améris no vol fer una crònica realista de la dificultat de viure sense sentir, ni escoltar, ni poder veure. Vol reconstruir uns fets del passat amb noblesa i contenció.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

  • Petita però encantadora variació sobre un dels contes teatrals més estimats.

    Peter Debruge, Marie’s story review, Variety.


    Exigeix un esforç a l’espectador, plenament recompensat.

    Sergio F. Pinilla, Crítica, Cinemania.


    Cal lliurar-se de tots els prejudicis inicials per a gaudir d’una petita joia com aquesta.

    Andrea Núñez, Una explosión del lenguaje, Antepenúltimo Mohicano.


    (..) En el procés, i evitant completament la temptació de caure en el melodrama, arriba a una genuïna transcendència.

    Nando Salvà, Aprendre a existir, diari El Periódico

Comparteix-ho