La historia de mi mujer

Comparteix-ho

  • Informació


    Hongria, 2021
    Direcció: Ildikó Enyedi
    Intèrprets: Léa Seydoux, Gijs Naber, Louis Garrel, Jasmine Trinca, Josef Hader, Udo Samel, Sergio Rubini, Luna Wedler, Ulrich Matthes, Romane Bohringer, Simone Coppo, Beniamino Brogi, Árpád Antolik
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 170 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    Jacob és capità de llargues travesses. Un dia fa una aposta amb un amic en una cafeteria: es casarà amb la primera dona que creui la porta. És llavors quan entra Lizzy…

  • Decidit al mar, dubitatiu en terra

    Estimat sobretot com a poeta al seu país, Hongria, Milán Füst (nascut l’any 1888 a Budapest, on va morir el 1967) és reconegut internacionalment per una novel·la que, tanmateix, és considera una obra magistral insuficientment apreciada i, de fet, no prou coneguda, potser a conseqüència del fet de ser escrita en una llengua europea  minoritària: l’hongaresa. No ha estat traduïda al català, en el qual el seu títol seria així: “Història de la meva dona: les reminiscències del capità Störr“. Publicada el 1942, en plena II Guerra Mundial, la novel·la transcorre en el món d’entreguerres i, de fet, és hereva de la modernitat literària d’aquest període. Narrada en primera persona, a la manera d’un dietari caòtic i contradictori, el seu protagonista, un holandès errant com a capità de vaixell, hi aborda substancialment la relació amb la seva dona, la francesa Lizzi, que se li fa escàpola i de la qual sempre sospita que l’enganya. Això últim no és pas sense fonament, però arriba a ser una obsessió que fa que, a través del fluir de la consciència del narrador, no s’acabi de saber què és real i que és imaginat.

    Quasi vuitanta anys després de l’aparició de la novel·la, s’ha atrevit a adaptar-la una directora hongaresa, Ildikó Enyedi (Budapest, 1955) amb una carrera una mica erràtica que va començar empeltada amb la Càmera d’Or a una òpera prima al festival de Canes concedida a “My Twentieth Century” (1989), una comèdia original i un pèl extravagant amb dues germanes bessones nascudes l’any 1880 a Budapest (just quan hi arribava la bombeta elèctrica d’Edison) i que, separades per dos homes quan eren petites i venien llumins pel carrer, es retroben el cap d’any del 1900 a l’Orient Express havent emprés camins vitals molt diferents. Trenta-dos anys després d’aquest film primerenc, Enyedi va tornar a Canes amb “The Story of My Wife” (anotem el títol internacional en anglès perquè, tenint el producte alguna cosa d’“europudding”, és en aquesta llengua amb la qual parlen tots els personatges en el seu transit per diversos llocs europeus) havent fet algunes pel·lícules més sense gaire reconeixement i, cansada de projectes frustrats, dirigit molts episodis de la sèrie “Teràpia” (2012-2017), produïda per HBO Europa. El 2017, però, la carrera cinematogràfica d’Enyedi va ser rellançada amb l’Ós d’Or a la millor pel·lícula per “Eströl és Iélekröl” (“En cos i ànima”), una altra comèdia original i extravagant (també s’ha dit que màgica) en què el director d’un escorxador i una inspectora càrnica es comuniquen (i s’enamoren) a través dels somnis.

    S’enamora Jakob Störr (un Gijs Naber aparentment impassible, malgrat les turbulències que sent el seu personatge, de Lizzy (Léa Seydoux, exhibint el seu encant) després de dir-li a un amic que està disposat a casar-se amb la primera dona que entri al cafè de París on aleshores estan?  Home acomplexat davant de les dones, amb poca capacitat per relacionar-s’hi, Störr sembla seguir el consell del cuiner de vaixell que li recomana casar.se amb una dona com a remei al mal d’estómac constant que pateix. Seguint el punt de vista de la novel·la, el film d’Enyedi vol transmetre els mals de cap que li causa una dona seductora (Störr la defineix com una coqueta que sempre riu, sobretot d’ell) que, de manera sorprenent, accepta de seguida la proposició de casament. Ho accepta per jugar i engelosir un seu pretendent i possible amant (el dandy Dedin, encarnat per Louis Garrel, especialitzat en personatges decadents i tèrbols) que, de fet, mai desapareixerà de la vida de Lizzi, també relacionada amb tota mena de vividors? O potser hi ha algun moment en què, atrapant així el seu marit gelós i obsessionat, sent una atracció per Störr, tan decidit al mar i tan dubitatiu en terra? O ho simula? Res pot saber-ne de segur sobre Lizzi, de manera que Störr viu una experiència semblant a la del narrador de “A la recerca del temps perdut” amb Albertine: Quan més vol convertir-la en “La Presonera” (títol del sisè volum de l’obra de Proust), més se li escapa. També ell no pot escapar-se, tot i que una altra dona se li presenta com una fugida alliberadora. És així que, tot i ser dirigida per una dona, la pel·lícula assumeix, a partir de la novel·la, una perspectiva masculina sense posar-la en qüestió o fer-hi un contrapunt.

    El film, que no defuig el seu caràcter novel·lesc fins en la seva llarga durada, mostra una esplèndida fotografia càlida i una acurada direcció artística pel que fa a l’ambientació dels anys vint i trenta en dues ciutats (París i Hamburg) fonamentals en què transcorre el relat. Però potser brilla més en les imatges de les escenes marítimes: Störr rebent la llum solar reflectida en un ull de bou; els mariners fornits, bronzejats i borratxos fent tentines a la coberta mentre es divisa un blau poderós; un veler blanc en un mar tranquil.

     

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho