La idea de un lago

Comparteix-ho

  • Informació


    Argentina, 2016
    Direcció i guió: Milagros Mumenthaler
    Intèrprets: Carla Crespo, Rosario Bléfari, Malena Moiron, Juan Barberini, Juan Greppi,Joaquin Pok
    Gènere: drama
    Durada: 82 min
    Idioma: castellà

    Sinopsi


    Inés és fotògrafa, té 35 anys, viu en un departament de dos ambients i està esperant un fill. Fa uns mesos es va separar de la seva parella i si bé la criança del fill serà compartida, Inés es troba en un estat emocionalment vulnerable que, sumat a la imminència de la seva maternitat, la impulsa a acabar un llibre de fotografies i poemes personals que està preparant amb el seu editor. El procés de concretar el llibre, a poc a poc, es transforma en una recerca molt personal i lliure sobre el seu passat, sobre la relació amb la seva mare, el seu germà i l’absència del seu pare.


  • Relat poètic de l’absència

    Inés, una fotògrafa argentina que ha tombat la trentena, espera un fill, que vol tenir sola, mentre travessa una crisi que l’ha dut a separar-se del seu company. De fet, ¿és una crisi o la seva maternitat imminent fa que s’aguditzi el pes de l’absència del seu pare, «desaparegut» durant la dictadura argentina? En aquesta situació de fragilitat, que també la du a repensar la relació amb la seva mare i el seu germà i a finalitzar la preparació d’un llibre molt personal de fotografies i poemes, el fantasma del pare sembla que es fa encara més viu. Després de la seva brillant i delicada òpera prima, Abrir puertas y ventanas (2011), en què tres germanes afronten el pas a la maduresa arran de la mort de l’àvia que les va criar, a La idea de un lago la jove cineasta argentina Milagros Mumenthaler tracta les ferides de la història recent, del passat que mai no s’acaba, i ho fa d’una manera intimista, que no vol dir escapista: la barbàrie d’una dictadura assassina va deixar empremtes i la memòria és ineludible.

    Mumenthaler evita les formes discursives i ser explícita per suggerir a través de la gestualitat i el silenci. Fa un cinema subtil, que no es vol imposar, amb materials tan fràgils com duradors, evanescents i persistents alhora, com poden ser els records d’infantesa. El passat irromp en la vida de la protagonista (interpretada per Carla Crespo) amb colors vius (les imatges relatives al present són més descolorides) i d’una manera continuada, sense ruptures narratives ni salts enrere, sense recórrer al flashback. Així, en un moment fascinant del film emergeix el record d’una nit màgica amb llanternes. La infantesa com a temps mític, viscut en una casa a la vora d’un llac on a flor d’aigua apareix un 4L verd, una altra imatge inoblidable. Un temps mític que, si bé perdura en el record lligat al caràcter efímer de la felicitat, sempre es perd, i en aquest cas d’una manera particularment dramàtica, en relació amb la violència d’una dictadura. Inés amplia a la pantalla de l’ordinador una fotografia del seu pare, sempre present, sempre absent, mentre xateja amb la seva mare. Sense sentimentalismes, Mumenthaler ha fet una pel·lícula commovedora que només pot estimar-se. Una pel·lícula inspirada en el llibre de poemes Pozo de aire (2009) de Guadalupe Gaona i que ens recorda que davant del dolor, i fins i tot de l’horror, la poesia és més necessària que mai.

    Imma Merino

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

Comparteix-ho