La imagen perdida

Comparteix-ho

laimagenperdida cartell

  • Informació


    L’image manquante (The Missing Picture)
    Cambodja, 2013.
    Direcció: Rithy Panh.
    Intèrprets: N/D
    Durada: 90 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Khmer i Francès.

    Sinopsi


    Durant el règim comunista de Pol Pot a Cambodja, milers de persones van ser excloses de les seves terres i forçades a treballar en camps agrícoles. La dictadura va executar i torturar a qualsevol que li semblés sospitós de sedició. Els familiars del director Rithy Panh, qui va escapar en la seva adolescència del seu país, van anar desapareixent un a un.

     

  • La recerca de les imatges possibles

    El cineasta Rithy Panh sempre retorna a la seva història interminable que mai no pot acabar de dir-se: el terror perpetrat pel règim dels khemers rojos, que, entre 1975 i 1979, va causar la mort de 1.700.000 cambotjans (la quarta part de la població) arran de les execucions i les tortures, però també de la fam i de les pèssimes condicions de vida imposades a aquells que van ser desplaçats de la «ciutat corrupta» per ser reeducats al camp: tot Cambotja va convertir-se en un camp de concentració on no va practicar-se pròpiament un genocidi en la mesura que la depuració concernia tota la societat i no a un grup nacional, ètnic o religiós. Contràriament a la maquina de matar del nazisme, que pretenia eliminar tota traça, els khemers rojos van deixar constància dels seus procediments en un munt de documents: milers de fotografies dels presoners realitzades a la seva arribada als centres de detenció, però també imatges de morts sota tortura, a més d’un inventari dels interrogatoris i de les «confessions» (es pretenia que cada detingut reconegués la seva culpabilitat abans de ser executat) arrancades a les víctimes. D’aquesta manera volia construir-se una memòria amb la qual els khemers rojos volien instaurar la «veritat» que, en el procés de deshumanització i alienació extrema que afectava a uns i altres, tant havien de creure els botxins com les víctimes. D’aquí, amb bona part dels seus treballs cinematogràfics, Rithy Panh ha volgut crear una contra-memòria d’aquell horror pensant com aportar-ne unes altres imatges i, per tant, reflexionant sobre la manera de com pot ser representat. Aquest treball constant el conformen «Cambotja, entre la guerra i la pau», un film de 1992 en què l’horror de la presó de Tuol Seng (on van ser eliminades 14.000 persones a Phnom Pehn, la capital cambotjana que va ser buidada completament d’habitants) és relatat pel pintor Van Nath, un dels seus dos únics supervivents; «Bophana», una tragèdia cambotjana» (1996), una recerca sobre una jove que va ser torturada i executada per haver escrit cartes d’amor al seu xicot, que s’havia unit als khemers rojos; «S21: la màquina de matar dels khemers rojos» (2003), en què, amb una perspectiva moral aliena a altres documentals recents amb testimonis de botxins, confronta els dos supervivents de Tuol Seng amb torturadors sense remordiments; i «Duch, el mestre de les forges de l’infern» (2010), en què entrevista al màxim responsable de l’oficina de seguretat S-21. Duch, estret col·laborador de Pol Pot i un dels pocs khemers rojos jutjats pels seus crims, apel·la a una raó superior que l’allibera de tot sentiment de culpa. Exhaust por la seva confrontació amb Duch, Rithy Panh va decidir explicar-la al llibre «La eliminación» (Anagrama), escrit en col·laboració amb Chistophe Bataille i en el qual també explora els seus propis records d’aquella barbàrie. El cineasta aleshores era un nen, que va veure com moria tota la seva família de fam i de tristesa. Va quedar sol en mans de l’Angkar, l’organització reeducativa dels khemers rojos, fins que va poder fugir a França amb la caiguda del règim. Amb paraules escrites per Christophe Bataille i la veu de l’actor Randal Douc, Rithy Pahn també fa una rememoració personal a «La image manquante»/ »La imagen perdida», primer film en què el cineasta cambotjà aborda directament la pròpia experiència en aquell malson. El relat, personal encara que les paraules siguin escrites i dites per altres, es fa en tot moment reflexiu en relació amb les imatges possibles que puguin restituir aquelles que manquen (com ara les de la ciutat deserta de Phnom Pehn) i reemplaçar aquelles existents que volien emmascarar la realitat idealitzant-la i que van ser filmades per un càmera, Ang Sarun, que després va ser executat. Però Panh també té present que n’hi ha que mostren els camps com eren (llocs de inanició, d’extermini) i fins fotografies d’execucions realitzades pels botxins. Renuncia a buscar-les i, per tant, a mostrar-les perquè creu que aquestes imatges dels botxins són obscenes. Continuant, doncs, amb la seva recerca de la representació de l’horror, Rithy Pahn ha construït noves imatges habitades por petites figures de fang amb la qual restituir la humanitat que va ser negada pels khemers rojos. Aquestes figures fràgils estan pintades de negre, tal com van ser vestits aquells que van ser eliminats como a enemics del règim. Però el nen atemorit que va ser Rithy Panh (el qual recorda la seva primera infantesa com el paradís sobtadament perdut i com el seu pare va deixar-se morir, va desaparèixer el seu germà rocker i les seves mare i germanes van morir de fam) es fa present en colors: una manera de mostrar que hi ha alguna petita cosa en l’ésser humà que mai no pot destruir-se, malgrat l’entossudiment dels botxins. Rithy Pahn crea noves imatges possibles aconseguint el propòsit de restituir un moviment en què «hi és la vida, el combat, la pena i la bellesa, la tristesa dels rostres perduts, la comprensió del que va ser; a vegades la noblesa i fins el coratge, però mai l’oblit». Allò que no es pot perdre és la humanitat amb la qual Rithy Pahn ha fet aquesta pel·lícula que commou i ens interpel·la. Aquesta pel·lícula no ens pot faltar, no ens l’hem de perdre, perquè ens forma en aquesta tasca inacabable de ser persones. El seu valor ètic, que es reflecteix en la seva estètica, és incalculable i inspira un sentiment de gratitud. El Cinema Truffaut s’enorgulleix de programar-la.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho