La lapidació de Saint Étienne

Comparteix-ho

lalapidació cartell

 

  • Informació


    La lapidation de Saint Étienne
    Catalunya, 2012.
    Direcció: Pere Vilà i Barceló.
    Intèrprets: Lou Castel, Marie Payen, Luis Rego, Elsa Toro
    Durada: 83 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Un ancià es resisteix a abandonar el seu domicili, en el qual habiten els records de la seva difunta esposa.

     

  • Un cos en trànsit cap a la mort

    Que Pere Vilà va creant-se i revelant-se com un autor cinematogràfic s’apunta amb un estil sobri i essencial, amb la manera en què dilata el temps de les escenes fins sentir-hi una inquietud, que insinua la presència d’alguna cosa invisible, i respirar-ne el silenci que convida a pensar les imatges o a través seu. També s’entreveu en certes constants temàtiques (l’amenaça de la mort i, per això, la fragilitat de la vida, com també de la vellesa, de la memòria, sigui individual i col·lectiva; però a la vegada la presència dels morts, resistents a desaparèixer, en l’existència dels vius) que poden observarse en el curt «Els peixos del riu Leteu» (una aproximació sensible a l’Alzheimer) i fins a «Soldats anònims» (un document compartit amb Isaki Lacuesta sobre les excavacions en un camp de blat que, pròxim a un escenari de la batalla de l’Ebre, conté una fossa comuna de la guerra civil i en la qual s’hi troben restes de cadàvers trossejats impossibles d’identificar) i, evidentment, en els llargmetratges «Pas a nivell» (en què també se sent la fragilitat de la joventut) i «La lapidation de Saint Étienne», que ara tenim el goig de presentar al cinema Truffaut celebrant-la com una obra d’un cineasta gironí que, a més, va rodar-la en bona part en un espai inutilitzat d’aquest mateix edifici. Tenint present la invocació religiosa del títol, aquest certament anuncia la història d’un martirologi contemporani: un home solitari, obsessivament lligat al record de l’esposa i d’una filla mortes, viu turmentat per la malaltia i assetjat per aquells que, començant per la filla viva, voldrien que abandonés el pis que ocupa amb fidelitat a la memòria de les absents. Aquest pis és un territori de fantasmes: Étienne hi conviu amb les seves estimades mortes i amb els objectes amuntegats que intenta restaurar, com si volgués donar-los una vida renovada, i entre els quals destaquen els sants esculpits (provinents de la imatgeria religiosa olotina) amb el seu aspecte espectral. Étienne també mira les radiografies de les mortes, els cardiogrames de la seva filla amb problemes de cor, com si hi busqués el retrat de la seva ànima. També de la pròpia. Pensant-hi he obert «Cuerpo a cuerpo», el monumental llibre pòstum de Domènec Font amb el qual aquest va radiografiar el cinema contemporani, amb la intuïció que hi trobaria una cita de «La muntanya màgica» (una novel·la que parla de la malaltia del cos i de l’esperit) que resultaria adient relacionar amb les radiografies que conserva el malaurat Étienne. Hi he trobat aquest comentari de Claudia Chauchot, una tuberculosa fascinant, quan li mostra la seva «placa fotogràfica» a Hans Cartop: «Vet aquí la meva fotografia íntima, la transparència espectral d’un retrat sense rostre». I, com va transcriure Domènec Font, quan Hans Cartop veu el seu cos a través dels raigs X (i no és per res que la seva «invenció» coincidís amb la del cinematògraf, que explora els cossos que reprodueix i que, amb el temps, s’hi conserven com a espectres) descobreix les traces d’un cadàver: «Veia l’interior de la pròpia tomba. Veia la carn que formava part del seu cos descomposta, aniquilada, convertida en una boira evanescent i enmig (acuradament esculpit) l’esquelet». Amb el cos malalt, sentint-se i volent sentir-se més a prop dels morts que dels vius, potser Étienne veu en aquelles radiografies les traces del propi cadàver. Crec que a Domènec Font, que va anar a la recerca del cos i l’esperit malalts de l’home contemporani reflectits en el cinema mentre el seu propi cos experimentava la malaltia devastadora que va matar-lo, li hauria interessat «La lapidation de Saint Étienne», que, a més, té com a intèrpret excepcional (certament excepcional, imponent) un actor, Lou Castel, que va treballar amb cineastes que van inspirarlo, com ara Fassbinder i Philipphe Garrel. Un actor arrossega els papers que ha interpretat, i l’empremta dels cineastes amb els quals ha treballat, però cada director ha de saber fer-lo seu perquè incorpori el personatge que li ha destinat. Què aporta el propi Castel i què li extreu Pere Vilà? Tant se val. Lou Castel és Étienne, que pateix el calvari del seu propi cos malalt i que, com tants de vells, està exposat al menyspreu, l’exclusió i, per què no dir-ho encara que el film no ho manifesti explícitament com una denúncia, l’assetjament immobiliari, una de les accions més salvatges de la crueltat de la vida urbana. En l’espai clos del seu pis, filmat de manera que se sent un lligam orgànic amb el cos en transit cap a la mort i amb els fantasmes que hi palpiten, Étienne viu un calvari que Pere Vilà ressegueix amb un gran respecte i una profunda humanitat. És així que Étienne inspira pietat.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho