La mirada del silencio

Comparteix-ho

lamiradadelsilencio cartell

 

  • Informació


    Dinamarca, 2015
    Director: Joshua Oppenheimer
    Intèrprets: N/D.
    Gènere: Documental.
    Durada: 99 min.
    Idioma: Anglès.

    Sinopsi


    A través de l’obra cinematogràfica de Joshua Oppenheimer (The Act of Killing) sobre els responsables del genocidi a Indonèsia, una família de supervivents descobreix com va ser assassinat el seu fill i la identitat dels homes que el van matar. El germà més jove es decideix a trencar aquest silenci i por amb què viuen els supervivents, enfrontant-se als responsables de l’assassinat del seu germà, cosa inimaginable en un país en què els assassins segueixen en el poder.


  • Cara a cara

    Fa dos anys, la producció danesa The act of Killing, dirigida per Joshua Oppenheimer i altres, va plantejar algunes coses sobre l’infern que es va viure a Indonèsia entre els anys 1965 i 1966. En aquell temps un regim dictatorial  va perpetrar la tortura i assassinat de milers de sospitosos de ser comunistes. Era els anys de la guerra freda i la comunitat internacional va fer ulls grossos. Anys després, el govern d’Indonesia no ha condemnat mai els fets i els vells torturadors varen continuar passejant-se pels carrers de les ciutats considerant-se uns herois. El punt de vista adoptat a The act of Killing era controvertit. Els cineastes no tenien  les víctimes com a protagonistes, sinó als torturadors. Uns anys després dels fets, Oppenheimer s’entrevistava amb als torturadors que havien viscut còmodament recolzats pel govern del seu país. Els sàdics assassins explicaven les brutals matances que havien dut a terme i recreaven els gestos de les seves accions. En cap moment es feia evident cap penediment, ni cap minima reflexió sobre les salvatjades del passat. The act of Killing plantejava nombrosos dubtes morals sobre el protagonisme que s’atorgava als assassins i sobre la possibilitat de poder esdevenir herois d’un documental sense plantejar cap escletxa en el seu comportament.

    La mirada del silencio pot ser considerada com la revisió d’alguns aspectes que havien quedat foscos amb la pel·lícula anterior, gairebé com un treball d’expiació davant de la pel.lícula anterior. Aquest cop, el punt de vista elaborat és el de les víctimes. El protagonista és un oftalmòleg que viatge pel país intentant descobrir alguna cosa sobre la mort del seu germà gran Ramli, acusat de comunista i assassinat pels botxins del seu país. Adi, el protagonista, s’acosta a diversos dels botxins que varen participar en l’assassinat del seu germà. Aquests expliquen tota mena de brutalitats dutes a terme entre 1965 i 1966, expliquen que bevien la sang de les seves víctimes, com varen capar al germà del protagonista abans de matar-lo o com  les matances perpetrades els permetia gaudir sàdicament de tot allò que feien. Aquest cop, però, els botxins no estan sols. Estan observats per la mirada silenciosa d’un jove que va néixer després dels fets però que ha vist com la família sempre ha viscut en el dol per les atrocitats comeses al seu país.

     La força de la pel·lícula no radica en la manera com pot arribar a reviure’s una determinada memòria del passat, sinó en la denúncia que s’estableix davant del present.  Als assassins mai se’ls hi ha exigit res i continuen essent mimats pel poder. Tots ells han viscut amb prepotència al costat de les famílies de les víctimes que varen degollar, a les quals continuen mirant amb menyspreu. El calvari de les víctimes que han hagut d’acceptar el silenci està marcat per la humiliació. Joshua Oppenheimer recupera velles filmacions amb els botxins i acabava confrontant el jove Adi amb els que varen matar el seu germà Ramli. Els assassins expliquen què varen fer, com després de ferir-lo greument, Ramli va escapar-se i com aquests el varen tornar a empresonar fins rematar la seva mort. La història no exigeix res dels assassins i la mirada silenciosa dels pares de qui va ser mort en el passat, sembla exigir allò impossible. La justícia radica no radica en desemmascarar qui era el culpable, sinó en plantejar-se el perquè de la vigència d’un sistema polític, sense que les autoritats internacionals s’hagin atrevit de qüestionar-lo i demanar-ne una revisió. Al final, el documental esdevé una experiència límit sobre la catarsi col·lectiva davant d’un genocidi  i també una forma de donar la volta a tot allò que a  The act of Killing no quedava del tot clar.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho