La mort de Guillem

Comparteix-ho

  • Informació


    Catalunya, 2020
    Direcció: Carlos Marques-Marcet
    Intèrprets: Pablo Molinero, Jordi Ballester, Belén Riquelme, Carles Martínez, Gloria March, Yani Collado, Diego Braguinsky, Mar Linares, Betlem Agulló
    Gènere: drama
    Durada: 95 minuts
    Idioma: català i castellà

    Sinopsi


    L’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló, un noi de 18 anys, antifeixista i antiracista, és assassinat d’una punyalada al cor per un grup d’extrema dreta. Un judici paral·lel intenta criminalitzar la víctima. Advocats i mitjans de comunicació ho redueixen tot a una simple baralla per una noia i presenten a Guillem Agulló com un jove violent. Destrossats, Guillem i Carme, els seus pares, lluitaran per que no es tergiversi l’assassinat mentre intenten recompondre la seva família.

  • Radiografia d’un crim

    Fa vint-i-set anys, l’11 d’abril de 1993, el jove de Burjassot Guillem Agulló va ser assassinat per un grup d’extrema dreta mentre passava uns dies d’acampada a Montanejos. El cas Agulló, militant de diversos moviments independentistes d’esquerra, va convertir-se en un dels més mediàtics i simbòlics de l’època -per tot el rerefons que hi havia al darrere-, sobretot quan uns anys després va fer-se el judici. Dels sis acusats, cinc van quedar absolts i només va ser condemnat Pedro Cuevas, però no per homicidi, com demanava l’acusació i la fiscalia, sinó per assassinat, eliminant de facto el component polític i ideològic dels fets. Això va fer que dels 14 anys de presó als que va ser condemnat l’autor material de la punyalada que va acabar amb la vida d’Agulló, només en complís quatre abans de sortir en llibertat condicional.
    El rodatge de La mort de Guillem, la producció televisiva que s’acosta al cas Guillem Agulló, va demostrar que les ferides no estan tancades, i que el rerefons que va motivar aquells fets segueix ben viu. L’equip de la pel·lícula, que es va rodar en la mateixa zona on van passar els esdeveniments, va rebre tot tipus d’amenaces durant els dies de rodatge i, fins i tot, el jove que inicialment havia d’interpretar al mateix Guillem Agulló, va acabar desistint de fer-ho per l’assetjament a que va ser sotmès. En definitiva, unes circumstàncies de producció molt tenses i complexes, però que demostraven clarament que reconstruir els fets i recuperar la memòria de la lluita antifeixista que representa Guillem Agulló és més necessari que mai.
    Fa cinc anys, Carlos Marquès-Marcet ja va demostrar amb 13 dies d’octubre, on feia un acostament intimista als darrers dies de vida de Lluís Companys, el seu talent per treure un enorme partit de la reconstrucció històrica. També amb La mort de Guillem, el director barceloní, un dels grans talents de la seva generació, transcendeix el caràcter de “TV-movie”, un terme que sempre ha tingut certes connotacions pejoratives, per fer una aproximació madura, polièdrica i sincera al cas Guillem Agulló. En aquest sentit, La mort de Guillem és una obra més en la filmografia de Marquès-Marcet. Ni és una obra menor, ni és una obra de segona categoria o d’una ambició artística menor pel fet de tenir producció televisiva i no estrictament cinematogràfica al darrere. I és per això que alguns cinemes han acollit la seva estrena en pantalla gran abans del seu trànsit televisiu.
    De totes les perspectives des de les que s’hauria pogut enfocar una adaptació cinematogràfica del cas, Marquès-Marcet no ha triat la reconstrucció literal de l’assassinat, ni tant sols tota la gènesi o context de la militància en l’esquerra antifeixista d’Agulló. Emparant-se en un excel·lent guió del duet Roger Danés-Alfred Pérez Fargas -dos dels millors guionistes que hi ha actualment al país- La mort de Guillem es centra en les devastadores conseqüències que va tenir en la família Agulló -els pares i les dues germanes de Guillem-, la mort del jove antifeixista. La pel·lícula combina de manera intel·ligent el perfil intimista -la pèrdua del fill, l’absència, l’intent de superar el dol i el trauma-, la reivindicació de la memòria -la lluita per la justícia, el compromís testimonial- i el retrat d’una època i un context -absolutament necessaris per entendre els fets.
    L’aproximació de Marquès-Marcet és terriblement colpidora. Acompanyat d’excel·lents actors -magnífics Pablo Molinero i Glòria March com els pares de Guillem Agulló-, el director barceloní esquiva amb habilitat l’aparició de tot els elements més mediàtics (que apareixen puntualment amb imatges d’arxiu) excepte en la reconstrucció del judici. Despullada, sòbria, la posta en escena talla d’arrel qualsevol temptació sensacionalista o efectista. Gran dominador del cinema de personatges, del caràcter íntim dels personatges, com ha demostrar amb escreix al llarg de la seva filmografia, Marquès-Marcet focalitza el film en el punyent drama íntim de la família, en el difícil equilibri entre la superació de la tragèdia personal que dinamita l’equilibri de la unitat familiar i la necessitat de reivindicar i reclamar justícia per Guillem Agulló. Amb el cor encongit assistim a aquest procés personal en un context en què els poders fàctics semblen amparar i protegir silenciosament, implacablement, als responsables de la mort de Guillem. Vint-i-set anys després, La mort de Guillem es rebel·la doncs com un imprescindible exercici de memòria històrica, una peça fonamental -per l’impacte i trascendència que el cinema continua tenint intacte- en la reivindicació de la màxima que el cas Agulló va fer universal: “Ni oblit, ni perdó”.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho