La nube

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2020
    Direcció: Just Philippot
    Intèrprets: Suliane Brahim, Nathalie Boyer, Marie Narbonne, Victor Bonnel, Sofian Khammes, Raphael Romand
    Gènere: drama fantàstic
    Durada: 100 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    A Virginie li resulta difícil conciliar la seva vida d’ agricultora amb la de mare soltera. Per tirar la seva família endavant i evitar la fallida de la seva granja, s’entrega en cos i ànima a la cria de llagostes comestibles. La vida és dura: les preocupacions econòmiques i els problemes pràctics s’amunteguen, les tensions amb els seus fills i veïns augmenten. A poc a poc, Virginie comença a desenvolupar un estrany vincle obsessiu amb els seus insectes: ni els seus fills són capaços ja de reconèixer-la.

  • Sempre hi ha alguna cosa que pot destruir-nos

    Alfred Hitchcock, que continua essent un referent ineludible, va convertir els ocells, tan associats a la contemplació de la naturalesa com una visió idíl·lica, en un perill per la humanitat. Una manera de recordar que allò quotidià es pot fer, de cop, sinistre. Això mentre que allò “fantàstic” s’introdueix “naturalment” en una situació realista sense que, a més, hi hagi cap explicació del perquè de l’agressivitat de tals animals: una al·legoria que manté el seu enigma. És possible que “Els ocells” se’ns faci present, com també part del cinema de John Carpenter i de David Cronenberg, en veure “La nube” (“La nuée”), encara que el primer llargmetratge de Just Philippot no hi tingui res a veure argumentalment o que la seva acció tingui lloc en un context ben diferent. En aquest cas, els animals que provoquen malestar són les llagostes, és a dir una mena d’insectes, que, de fet, han sigut llargament explorats en aquest sentit per la literatura i el cinema.

    La particularitat de les llagostes de “La nube” (el núvol que formen elles mateixes) és que són “criades” per una dona (Virginie, interpretada per Suliane Brahim, esplèndida actriu) que, vídua i mare de dos fills, s’entesta en fer-ne un aliment amb l’aval de la seva qualitat proteínica, superior a la de qualsevol carn: davant la resistència a menjar-les, se’n pot fer farina. Virginie viu en un món rural, però, per sobreviure-hi, ni cultiva, doncs, hortalisses ni cria bestiar, cosa que sí havia fet junt amb el seu marit difunt: tenien cabres, de les quals en sobreviu una com a testimoni. Les llagostes, doncs, se li presenten com la possibilitat de mantenir-se en un entorn que sembla derivar cap a una producció ecològica i una economia sostenible. Tanmateix, Virginie pateix pel fet que, mal pagada la farina de les seves llagostes, ha de procurar augmentar-ne la producció per fer-la rendible. I també hi juga el fet que ha de negociar en un entorn masclista, només contradit per un amic viticultor, un home d’ascendència àrab que, tranquil i solitari, produeix  vi amb la idea que s’hi noti la cura amb que l’ha fet. En tot cas, el capteniment de Virginie es farà obsessiu a partir de la voluntat de mantenir la propietat i de nodrir els seus fills: una  adolescent que, patint la burla dels seus companys per les activitats de la mare, se n’allunya i un nen que encara conserva la innocència. El fet és que, en una atmosfera naturalista i fins aparentment idíl·lica en què la llum de la tarda xafogosa declina cap a l’horabaixa, irromp alguna cosa inquietant, un malestar que transmeten les llagostes, filmades en detall, i la fressa creixent que fan.

    Què passa amb aquestes llagostes? Molt més que les verdures, els agrada la carn i, encara més, la sang, la qual cosa les fa ufanoses i les converteix en “vampirs”, aquests “éssers” que donen joc a tota mena de metàfores, símbols i al·legories. I és així que, mantenint l’intriga pel que fa a l’esdevenir de la narració, la pel·lícula de Just Philippot (seleccionada per a la Setmana de la Critica del festival de Canes de l’any 2020 que no es va poder fer i una de les triomfadores de l’última edició de Sitges amb diversos premis) s’obre a una diversitat d’interpretacions no conclusives. La naturalesa es revolta i ens sobrepassa, malgrat que pugui semblar controlada a través de la producció? Allò que ens devora són les exigències de la productivitat?  Una manera d’abordar l’idea de l’Apocalipsi? Sempre hi haurà algun bitxo, que, prenent possessió dels nostres cossos, ens podrà destruir? Segur que pensaran més coses veient aquesta pel·lícula.

    Imma Merino Serrat
    (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

Comparteix-ho