La Plaga

Comparteix-ho

laplaga cartell

  • Informació


    La plaga
    Catalunya, 2013.
    Direcció: Neús Ballús.
    Intèrprets: Rosemarie Abella, Maribel Martí, Raül Molist, María Ros, Iurie Timbur
    Durada: 85 min.
    Gènere: Drama documental.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Raúl, un pagès que intenta fer producció ecològica, contracta Iurie perquè l’ajudi en el camp. Iurie és lluitador de lluita lliure, però per guanyar-se la vida ha de treballar del que li surti. A poc a poc, les històries d’aquests dos homes van entrellaçant amb les de tres dones solitàries: Maria, una dona gran que ha de deixar casa seva per anar a viure a una residència d’avis; Rose, una infermera filipina que acaba d’arribar al país; i Maribel, una prostituta que cada cop té menys clients. Els destins de tots aquests personatges s’entrellacen a mesura que l’estiu avança.

     

  • Camins de sorra

    Probablement, aquesta pel·lícula ja l’hagin vist. I no els haurà calgut anar a la 63ª edició del Festival Internacional de Berlín, ni a Seattle, ni a Buenos Aires, ni a cap dels molts festivals de cinema de tot el món en els que ja s’ha projectat aquest primer llargmetratge de la jove directora catalana Neus Ballús. Tant sols els haurà calgut desviar-se amb el cotxe per un d’aquells pocs camins que encara queden per asfaltar, lleugerament apartats de les grans ciutats, per a no dir oblidats. Camins on hi ha immigració, antigues masies catalanes, prostitució, i agricultura ecològica. Tot un plegat de factors que a priori sonen com a molt difícils de combinar, però que conviuen en harmonia a La Plaga. Filmada a la perifèria de Barcelona, i més concretament al barri dels Gallecs, aquest film considerat dins del gènere documental –malgrat que jugui constantment amb els seus límits- ens presenta les històries de quatre personatges que han quedat al marge de la ciutat cosmopolita i de la seva vida de revista. Començarem veient a Iure Timbur, un immigrant que havia arribat a Catalunya amb la intenció de tenir millor vida i poder dedicar-se a la lluita grecoromana. A partir d’ell coneixerem a Raül, un agricultor que lluita per poder mantenir els seus cultius amb la qualitat ecològica suficient. Iure va en bicicleta des d’on viu fins al camp on treballa, i pel camí es troba amb Maribel, una prostituta a qui el negoci cada cop li funciona menys. Finalment, Maria Ros. Una anciana que, per més que ho procura, ja no es pot cuidar sola i ha d’abandonar la seva antiga masia per a ser atesa en un geriàtric per, entre d’altres, Rosemarie. També quatre són els anys que Neus Ballús va passar al barri, coneixent i convivint amb cadascun dels seus personatges abans de posar-los davant de la càmera. Un meticulós treball tant de l’equip de rodatge com dels actors aconsegueix el resultat que ara arriba a les pantalles. L’experiència d’actuar de tu mateix, d’interpretar diàlegs que abans havies mantingut i t’havien dolgut. Per tot aquest difícil procés és per el que hauran de passar els actors de La Plaga. Especialment commovedora és la presència de Maria Ros, que mereix punt a part. Entra a la pantalla caminant, amb ritme lent, compàs marcat i desigual. Els ossos ja fa anys que caminen, que aguanten i semblen demanar a crits una pausa. Però Maria no pensa en donar-los descans. No es resigna a quedar-se atrofiada en el sofà de davant la televisió, tal i com veu a la resta dels seus companys de geriàtric. És una lluitadora que lluita per viure, no només per mantenir-se en vida. Ni tant sols respirar és com abans, costa molt més. I els records pesen, gairebé tant com els ossos, però tampoc l’aturen. Maria Ros, Iure Timbur, Raül i Maribel, malauradament no són casos excepcionals. Les seves no són històries de les que mereixen atenció als mitjans i la seva situació als marges converteixen les seves vides en pràcticament invisibles. Fins i tot, el que és encara pitjor, en quelcom que no es vol mirar. Molt més còmode una carretera asfaltada que una camí de sorra. Afortunadament, al cinema català hi tenim persones amb tanta voluntat com la Maria. En aquest cas, Neus Ballús, que amb aquest debut signa una carta de presentació que deixa el llistó ben alt. El mèrit de Neus Ballús va molt més enllà d’atrevirse a filmar petites tragèdies no-fictícies. De fet, aquest punt pot arribar a posar-se-li en contra per les moltes vegades en què s’ha banalitzat sobre el dolor. El mèrit és filmar aquestes quatre històries particulars i convertir-les en reflexes universals; aconseguir que Maria, Iure, Raül i Maribel siguin personatges inoblidables malgrat que el món els tingui oblidats. La Neus Ballús ens ha fet passejar per un camí de sorra, fent-nos gaudir tant com Maria en la fantàstica escena del bombó: com si fos únic, malgrat n’hi hagi tants.

    Christian G. Carlos

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho