La por

Comparteix-ho

lapor cartell

  • Informació


    La por
    Catalunya, 2013.
    Direcció: Jordi Cadena.
    Intèrprets: Igor Szpakowski, Ramón Madaula, Roser Camí, Alícia Falcó
    Durada: 73 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Manel, un noi de 17 anys, mai parla amb ningú de la seva família de la por que ell, la seva mare i la seva germana petita senten quan el seu pare és a casa. Per això a Manel li agrada tant anar a l’institut: perquè mentre està allà s’allibera d’aquesta por.

     

  • Petrificats en un passadís

    «El minimalisme em du a la repetició: m’agrada repetir i repetir per aconseguir una certa perfecció. Per això Robert Bresson i Carl Theodor Dreyer són els meus cineastes favorits»

    (Declaració de Jordi Cadena en una entrevista de Carlos Losilla publicada a «Caiman. Cuadernos de Cine», núm.21)

    Un adolescent, una nena i una dona es desperten, però es mantenen quiets al llit mentre algú altre s’aixeca, es dutxa, s’afaita (i així podem suposar que és un home), es vesteix i surt. Quan surt, la resta d’habitants de la casa s’aixequen i coincideixen al passadís, on resten immòbils quan l’home (al qual, donat per fet que és el marit i pare d’aquesta família, aleshores veiem encarnat en la figura de Ramon Madaula) torna buscant alguna cosa que, finalment, troba (les claus del cotxe) murmurant emprenyat un audible «Hòstia puta!». Quan senten que la porta s’obre de nou, doncs, l’adolescent, la nena i la dona queden com petrificats, no gosen moure’s confinats en un marge del passadís (i de l’enquadrament) mentre l’home hi transita malhumorat, i en el seu estatisme sentim la por. Durant l’hora restant de la pel·lícula no ens despendrem de la por enunciada i, de fet, sentenciada en aquesta impressionant imatge gravitacional, de manera que la viurem amb l’angoixa i la intuïció certa que arribarà alguna cosa pitjor. De manera tan subtil com abrupta, Jordi Cadena (cada cop més en possessió d’un estil a través de una depuració molt incisiva) ens fa entrar en un infern. Aquell que té a veure amb la violència de gènere, certament, i és així que no és difícil reconèixer-hi actituds masculines que, si bé extremades i amb una deriva possiblement patològica en aquesta ficció gens aliena a tants de cassos reals i inspirada en un relat de Lolita Bosch que du per títol «M», s’originen en la transmissió de la idea que l’home pot exercir impunement el seu poder, però també en la submissió femenina igualment transmesa i que encara té avaladores, com ara aquesta periodista italiana, Constanza Miriano, de la qual s’acaba de publicar a l’estat espanyol «Casate y sé sumisa» (i no és broma). Tanmateix, i tal cosa també s’insinua a «Elisa K», l’anterior proposta del cineasta, co-dirigida per Judith Colell ocupant-se cadascú d’una de les dues part diferenciades de la pel·lícula, el tractament de la violència masculina és una manera d’abordar l’existència del Mal. D’aquí, el film es concret (i no eludeix els seus referents reals) i alhora tendeix a una certa abstracció perquè cadascú reflexioni sobre les pors que pot sentir davant de les manifestacions del Mal (tan lligades als abusos de poder) en el món contemporani. En tot cas, allò que es mostra (havent-hi moltes i significatives elisions visuals, com ara respecte l’exercici de la violència física, de la qual, però, es mostren les seves empremtes) a «La por» es fa a través del punt de vista de l’adolescent, sempre inquiet, sentint l’ombra amenaçadora del pare, en les seves relacions amb la xicota, els amics i els professors de l’Institut. En Manel (el jove Igor Szpakowski) sent por del pare (i del que aquest li pot fer a la mare i a la germana), però també sent por d’ell mateix, d’allò que també podria ser. Aquest temor se li revela en una escena en què el professor de biologia fa una classe de genètica. Què pot haver heretat del pare? Una piga al coll li fa témer que pot haver heretat més coses que aquelles físicament evidents….. però el film, tot i que planteja qüestions sense voler donar respostes, apunta que el problema no és en la transmissió biològica, sinó en la social, de manera que el Mal s’escampa en la perseverant reproducció de formes de poder i de submissió. Com he dit, «La por» és un film concret que tendeix a l’abstracció per inquietar.-nos encara més. Cadena ha explicat que als seus actors (amb un esplèndid quartet protagonista: a més de Szpakowski i Madaula, hi ha Roser Camí i la nena Alícia Falcó) els va demanar que observessin «El crit», de Munch, que també va inspirar Judith Colell en la seva part d’»Elisa K». Què és el que fa cridar (i el crit és interminable) a la figura de la cèlebre pintura? Un horror que és darrere seu? O al davant? O l’horror, de fet, és arreu i no aconseguim escapar-nos? Jordi Cadena ho fa sentir amb aquest film sobri, honest, excepcional.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho