La Primavera

Comparteix-ho

laprimavera cartell

  • Informació


    La Primavera
    Catalunya, 2013.
    Direcció: Cristophe Farnarier.
    Intèrprets: N/D.
    Durada: 83 min.
    Gènere: Documental.
    Idioma: Català.

    Sinopsi


    Les muntanyes han estat un refugi natural per als homes durant milers d’anys. Però la vida és difícil, lenta, repetitiva, silenciosa i solitària. Carmen i la seva família viuen a la muntanya. La vida d’aquesta família d’agricultors està marcada per les estacions de l’any. Dia rere dia, Carmen lluita per treballar i viure, igual que les generacions de dones abans que ella, en harmonia amb els ritmes governats per la natura. Un any més arriba, i amb ell ho fa la primavera.

     

  • Imatges perdurables d’un intrús discret en un espai domèstic

    «Amb el meu treball he volgut donar a conèixer aquestes persones humils que, a la llum de la seva llum de gas, mengen les seves patates prenent el plat amb les mans, les mateixes mans que han cavat la terra on han crescut les patates»

    (Vincent Van Gogh en una carta adreçada al seu germà Theo)

    Quan Christophe Farnarier va rodar “El somni” amb Joan “Pipa”, seguint-lo en la seva última transhumància amb el ramat, el pastor duia un ajudant, el jove Martí, que és originari de la Serra Cavallera (Ripollès), on la seva família hi té una casa després de diverses generacions. Martí, que continua amb la feina de pastor, va fer que Farnarier conegués la seva mare, Carme Fajula, que s’ha convertit en la protagonista de “La primavera”. De fet, havent rodat “El somni” seguint un pastor per les muntanyes, Farnarier covava la idea que tenia una altra pel·lícula per fer que seria el contracamp de l’anterior: rodar a l’interior d’una casa de pagès, a l’espai domèstic on les dones feinegen mentre els homes són a l’exterior. Un cop realitzat, després d’un llarg i a la vegada intermitent procés de rodatge que es va perllongar durant un any i mig per les condicions de producció i també per seguir novament el cicle de les estacions que es fa present en “El somni”, el seu segon documental és, certament, el contrapunt del primer, el seu oposat complementari: “A “El somni” hi ha un home xerraire que travessa muntanyes; a “La primavera”, una dona que feineja en silenci en un interior domèstic”, em va comentar Farnarier poc després que jo veiés la pel·lícula i sentís el desig de conversar amb el seu autor, tan càlid i pròxim. Per poder rodar “La primavera”, el fotògraf i documentalista marsellès, resident des de fa anys a Banyoles, va comptar amb la disposició de Carme Fajula perquè la filmés a casa seva. També, és clar, la dels homes de la família, com també els amics que hi festegen la matança del porc. En tot cas, Carme Fajula és la protagonista, i fins la heroïna, de la pel·lícula perquè Farnarier ha volgut fer atenció al feinejar constant de les dones a les cases de pagès. I aquesta atenció deriva en una voluntat d’homenatge, que es fa d’una manera tan certa com discreta, cosa pròpia de Farnarier. És amb discreció, sense voler molestar, que el cineasta va observar i filmar llargament (200 hores que han sigut reduïdes a 80 minuts en el muntatge) la dona mentre realitzava amb cura i en silenci les feines domestiques: fer el menjar, rentar els plats, desparar la taula fins recollir les engrunes de pa en el calaix, escombrar, etc. Sensible a la poètica de la gestualitat, admirant els moviments delicats i a la vegada ferms de les mans de la Carme, també la va filmar cavant la terra i, a fora de l’espai domèstic i de la naturalesa que l’envolta, treballant com a cambrera en un restaurant d’Ogassa. És així com l’intrús discret fa una aportació al llegat cinematogràfic, que, configurat amb tantes mirades masculines més atentes a ficcionar les aventures dels homes en exteriors, conserva pocs documents del treball de les dones en els interiors de les cases. La casa, de fet, és un personatge més de “La primavera”. Per filmar-la, el cineasta ha tingut present les pintures que va fer Van Gogh d’interiors de cases de pagès. No només pel que fa a la llum, sinó també per la estima que transmeten per la gent humil. I sí, també veiem gent que mengen patates que ells mateixos han cavat a la terra. A vegades, en rituals més excepcionals que es renoven amb una temporalitat cíclica, també els veiem menjar amb aquells que els ajuden en la matança del porc o l’esquilada dels xais. Costums ancestrals que encara perduren, però que són part d’una forma de vida amenaçada de desaparèixer. Així és que Farnarier vol registrar-ho com una memòria per l’avenir. Allò que traspua “La primavera”, com també és el cas d’”El somni”, és la voluntat de testimoniar inherent al cine des dels seus orígens: “Jo li deia a la Carme: treballem pel futur. Perquè d’aquí un temps sàpiguen com es vivia en aquest lloc. I fixa’t que em va dir un dia Joan Pipa: que, gràcies al cine, sent que ja no “morirà” mai”, també em va explicar Christophe Farnarier, que, encara que atent als interiors, torna a donar compte de la presència poderosa de les muntanyes i així, doncs, de la naturalesa, bellament fotografiada en la seva mudança cíclica, que continua regint la vida al món rural.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho