La Reconquista

Comparteix-ho

la-reconquista-cartell

 

  • Informació


    Espanya, 2016
    Director: Jonás Trueba
    Intèrprets: Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, Candela Recio, Pablo Hoyos.
    Gènere: Drama.
    Durada: 108 min.
    Idioma:  Castellà.

    Sinopsi


    Manuela (Itsaso Arana) i Olmo (Francesco Carril) es retroben en un futur que s’havien promès quinze anys abans, quan eren adolescents i van viure el seu primer amor. A partir d’aquesta premissa romàntica, ‘La Reconquista’ és una pel·lícula a la recerca del temps; o sobre la consciència del temps: del temps perdut i del recuperat; sobre el que recordem de nosaltres mateixos i el que no; sobre les paraules, els gestos i els sentiments als que seguim guardant fidelitat, perquè ens defineixen i ens interpel·len en el present, el passat i el futur.


  • A la recerca de l’amor perdut

     

    Des de la seva primera pel·lícula com a director, la comèdia romàntica «Todas las canciones hablan de mi» en què un noi no pot oblidar la noia de la qual s’ha separat, Jonás Trueba ha explorat en els sentiments amorosos i, per tant, en la seva perdurabilitat, les seves mudances, les seves empremtes. Ho fa amb un esperit de cineasta lliure, que aposta per estructures narratives insubordinades a les convencions temporals, de manera que les seqüències es dilaten encara que a vegades se sustentin en el balbuceig dels sentiments o en la durada d’una cançó, i que assumeix que els seus films han de fer-se pràcticament al marge de la indústria, de manera que es fan possibles amb complicitats amistoses. Amb aquesta llibertat, que comporta assumir una certa fragilitat, també ha realitzat «Los ilusos» i «Los exiliados romanticos», títols que semblen una declaració d’actituds. En tot cas, en relació amb la seva indagació en l’amor, es considera que Jonàs Trueba té una filiació amb la «nouvelle vague», sobretot amb Truffaut, i els seus descendents, tot i que sense l’esquinçament d’un Estauche o un Garrel. Potser sí, però tampoc no li és aliè el cinema que el seu pare Fernando (un altre truffautià) va fer als seus inicis. Això du a suggerir que, a banda que pugui ser afrancesat, és un cineasta madrileny, arrelat a una ciutat que explora geogràficament en les seves pel·lícules, que van traçant-se a mesura que els personatges ocupen espais i deambulen pels carrers.

    Olmo (Francesco Carril, actor habitual en els films del petit dels Trueba) i Manuela (Itsaso Arana), els protagonistes de «La reconquista», van enamorar-se a l’adolescència. Va ser el primer amor de tots dos que potser va acabar-se perquè ella s’hi va sentir atrapada. Passats els anys, es retroben en un restaurant xinès, un lloc impersonal absolutament aliè a la seva història comuna, en el començament d’una nit inesperada fins arribar a l’albada, el moment de separació dels amants acordat per una llarga tradició literària. Beuen i parlen, es temptegen i potser se sinceren, van a un bar en què el pare de Manuela canta, passegen i accedeixen a un local «clandestí» on es balla «swing». Hi ha els actes i les paraules, però    s’intueix el desig d’entreveure el que no acaba de fer-se ni de dir-se: allò que es remou per dins durant aquesta retrobada nocturna. Evidentment, «La reconquista» de Jonàs Trueba no apel·la a l’èpica, sinó a la lírica. D’aquí, al possible desig de reconquerir alguna cosa d’un amor perdut. No tant en relació amb la voluntat de seduir a qui va abandonar-se o de recuperar a qui va estimar-se. Aquesta alguna cosa potser és el mateix sentiment o la identitat de qui va experimentar-lo: reconèixer-se en aquells adolescents que va sentir un amor interromput que s’ha esvaït en el temps. Aquesta reconquesta en el present només pot fer-se en un territori íntim i, certament, fràgil: la memòria. Passat el temps, aquests joves a la trentena han oblidat molt (el seu amor no és tan recent com el de «Todas las canciones hablan de mi») d’aquells enamorats que van ser a l’adolescència. Part de l’evocació, de la reconquesta, serà induïda per una carta (una empremta) que Olmo va escriure a Manuela. Una carta que primer provoca estranyesa (jo vaig ser qui va escriure-la o jo en vaig ser la destinatària?) fins que, passada la nit en què potser s’ha ressentit alguna cosa perduda com si en fos l’ultim reflex, es llegeix d’una altra manera, amb una emoció inesperada. Potser, doncs, alguna cosa s’ha reconquerit. Potser. Els records revenen sense que pugui recuperar-se allò que el temps s’endugué. Però, certament, hi ha la memòria, Tot i així, la reconquesta d’aquell sentiment, o  del seu record, és fràgil perquè potser només és la il·lusió d’un moment: no som mai del tot aquells que vam ser.

    Trueba a vegades fa que sentim el fluir de la vida, la poètica de l’instant. Potser no sempre i algunes cançons de Rafael Berrio poden fer-se interminables, però, en tot cas, és curiós com els millors moments a vegades apareixen de la manera més inesperada, com ara en el retorn «prosaic» a casa després de l’errancia nocturna: una conversa entre Olmo («quins noms ens posaven», diu aquest; va ser per l’Olmo de Noveccento» com a Jonàs Trueba li van posar aquest nom per «Jonàs, que tindrà 25 anys al 2000»?) i la seva parella, interpretada magníficament per Ana Garrido. Després Olmo s’adorm, encara que no vulgui, i la  memòria recuperada es converteix en somni d’un amor (un paradís) perdut. Hi ha una llum ensonyada que no pot esvair la sensació de malenconia que impregna tota la pel·lícula.

     

    Imma Merino

    (Col·lectiu de Crítics Cinematogràfics de Girona)

Comparteix-ho