La ruleta de la fortuna y la fantasía

Comparteix-ho

  • Informació


    Japó, 2021
    Direcció: Ryûsuke Hamaguchi
    Intèrprets: Kotone Furukawa, Kiyohiko Shibukawa, Katsuki Mori, Ayumu Nakajima, Fusako Urabe, Aoba Kawai, Hyunri, Shouma Kai
    Gènere: drama
    Durada: 121 minuts
    Idioma: japonès

    Sinopsi


    Explicada en tres moviments, és una col·lecció d’històries protagonitzades per personatges femenins que tracen les trajectòries entre les seves eleccions i penediments. Un triangle amorós inesperat, un parany de seducció fallida i una trobada que resulta d’un malentès.

  • La naturalitat misteriosa d’un cineasta japonès

    Com és possible que un cineasta hagi presentat en un mateix any dues pel·lícules tan extraordinàries com “La ruleta de la fortuna y la fantasia” (Premi del Jurat a la Berlinale) i “Drive my car”, escassament reconeguda a Canes amb el reconeixement al millor guió? El seu autor és el japonès Ryusuke Hamaguchi (Kanagawa, 1978), que feia anys que anava demostrant el seu talent amb films com ara “Happy Hour” (cinc hores de narració fímica primorosa sobre quatre dones amigues que, interpretades per actrius no professionals que van ser premiades al festival de Locarno del 2015, es replantegen la vida a partir del divorci d’una d’elles) i “Asako I & II”, a propòsit d’una jove que transita de les turbulències d’un amor passional a un de tranquil·lament còmplice fent-s’hi present que cadascun du a l’enyorança de l’altra; això sense oblidar que, a més d’altres ficcions, ha realitzat treballs documentals (“The sound of Waves”, “Story Tellers” i les dues parts de “Voices fom the Waves”) que recullen el testimoni dels supervivents del terratrèmol i el tsunami que, destruint la central nuclear de Fukushima, va devastar fa deu anys la regió de Tohoku, al nord-est de l’illa de Honshu. Els films previs ho anunciaven, però el cas és que, amb els dos últims, Ryusuke Hamaguchi es confirma d’una manera intensa com un dels directors més afinats, sensibles, sorprenents i, al capdavall, grans del cinema contemporani. Amb guions elaborats, però deixant marge a la improvisació interpretativa amb l’ascendència de John Casavettes i tenint presents les seves pròpies experiències en tallers teatrals, Hamaguchi aporta un cinema delicat, reposat i subtil, a vegades d’una aparent lleugeresa i a vegades d’una gravetat sense pesantor. Els diàlegs de les seves pel·lícules semblen intranscendents fins que, de cop, signifiquen: quina finesa en crear una tensió entre les coses que es diuen i les que callen, les que es fan i les que es desitgen. I és així que, sovint habitat per l’absència i l’experiència del dol, el seu cinema es presenta amb una forma naturalista, però palpitant-hi el misteri de la vida. També hi pot haver un cabdal soterrat d’emoció que emergeix sense èmfasi o càrrega dramàtica.
    El reconeixement als festivals de Berlin i Canes han fet possible que, finalment, el cinema de Hamaguchi s’entreni entre nosaltres en sales d’exhibició. A l’espera que arribi “Drive my car”, que, basada en un relat d’Haruki Murakami, gira entorn d’un muntatge teatral multilingüe d’”Oncle Vània”, primer tenim l’ocasió de gaudir de “La ruleta de la fortuna i la fantasia”, estructurada en tres episodis independents amb un protagonisme femení que, de fet, és una constant del director. Les tres històries fan present la intervenció de l’atzar en la quotidianitat. En la primera, que pot convidar a pensar en una certa afinitat amb les comèdies d’Eric Rohmer, una noia explica a una amiga que ha tingut una cita amb un home que desitja tornar a veure; l’amiga s’adona que li parla d’un ex-amant seu, cosa que sembla que fa que ressorgeixi el desig per ell, de manera que, sense dir-ne res a l’altra, s’hi presenta al lloc on treballa amb el propòsit de tornar-lo a seduir i revivint-hi les turbulències de la seva relació. A la segona, un professor universitari rep la visita al despatx d’una dona que, volent-hi fer una trampa amb la qual acusar-lo d’assetjament sexual, assumeix ser l’instrument d’una venjança: li ho demana el seu jove amant, que va sentir-se menyspreat pel professor, que procura mantenir una actitud flegmàtica (i la porta del despatx oberta) mentre la dona llegeix un relat eròtic que ell mateix ha escrit. A la tercera, la més commovedora, una dona retorna a la seva ciutat natal per assistir a una festa de retrobament d’antics companys d’escola; s’hi sent estranya, vivint-la en solitud; però, dirigint-se cap a l’estació de tren per fer el viatge de tornada, veu una dona en unes escales mecàniques (una les puja i l’altra les baixa) reconeixent-hi una antiga companya amb la qual va viure una relació fonamental a la seva vida; com en el cas de les altres, l’atzar, la confusió i l’equívoc donen pas a relacions i situacions inesperades, a girs i desenllaços sorprenents, però que mai semblen forçats per uns mecanismes de guió. És aquesta naturalitat misteriosa amb la qual flueix el cinema de Ryusuke Hamaguchi. No s’ho perdin.

    Imma Merino
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho