La tortuga roja

Comparteix-ho

la tortuga roja cartell

 

  • Informació


    França, 2016.
    Director: Michael Dudok de Wit.
    Durada: 80min.
    Gènere: Animació aventures.
    Idioma: Sense diàlegs.

    Sinopsi


    Història muda sobre un nàufrag en una illa tropical deserta, poblada de tortugues, crancs i aus. La pel·lícula explica les grans etapes de la vida d’un ésser humà. Debut en el llargmetratge de l’animador Michael Dudok de Wit (guanyador de l’Oscar pel seu curtmetratge “Father and Daughter”). Una coproducció de diverses productores franceses i l’Studio Ghibli.

  • El naufragi i la delicada creació de la vida

    Després d’un naufragi, un home sense nom arriba a una illa deserta. L’inici d’aquesta història és ben coneguda en bona part de les narracions que parlen sobre la supervivència de l’ésser en una natura salvatge. Totes aquestes històries coincideixen en relatar la importància de la naturalesa perquè l’individu aprengui a sobreviure per si mateix. En aquests relats, sempre s’intenta apuntar una convivència amable entre natura i subjecte fins que, en un determinat punt de la narració, hi ha alguna cosa que es torça i que fa entendre als protagonistes que l’entorn amenaçador els pot fer desaparèixer amb facilitat. D’aquesta manera la fragilitat de l’individu sempre és doble. Per una banda, l’ésser se sent indefens en un mitjà que no controla; per l’altra, en l’intentar apropiar-se’n, la natura imposa les seves normes a tots aquells que intenten canviar-la.

    La Tortue rouge (2016) de Michaël Dudok de Wit continua aquesta tradició de les narracions sobre illes i naufragis, però a través d’una harmonia empàtica. El que podríem considerar una amenaça aquí es dibuixa amb una línia clara, per una amable tortuga vermella que impedeix al protagonista abandonar l’illa on s’ha vist llançat per un mar enfadat. Aquesta mateixa tortuga es convertirà en la metàfora sobre la creació dels cicles de la vida. Aquest primer llargmetratge del director holandès, nominat a l’Òscar com a millor pel·lícula d’animació, ens mostra un nou camí per entendre les històries sobre naufragis i, alhora, serveix a la seva coproductora japonesa, Studio Ghibli, per endinsar-se cap al món de l’animació europea.

    El director holandès ens recorda que darrere d’aquesta òpera prima, hi ha reminiscències de les formes constructives dels seus anteriors curts més coneguts: Tom Sweep (1992), que construeix una història a través de la consciència sobre les escombraries; The Monk and the Fish (1994) i la història d’un peix impossible de ser pescat; Father and Daugther (2000), que expressa l’espera del retorn del pare i The Aroma of the Tea (2006) i les formes abstractes d’un viatge. Tots elles, petites peces d’animació —d’entre tres i nou minuts— que condensant el lligam entre l’individu i l’espai amb les seves corresponents metàfores. Father and Daughter —premiat el 2001 com a millor curtmetratge d’animació— n’és el clar exemple. Ningú que l’hagi vist podrà oblidar els passejos fins a un penya-segat d’una nena amb bicicleta que espera el retorn del seu pare. La nena lluita cada dia contra les inclemències del temps i les estacions de l’any, convençuda que el pare retornarà al lloc on es van dir adéu per última vegada. Dudok de Wit ens plantejava, en aquest curt, una natura que s’havia convertit en temporalitat, i que prometia, finalment, endinsar-nos en un mar —aquest cop d’herba— per acabar retrobant allò que tant s’ha esperat. A La Tortue rouge en canvi, la natura es converteix en una temporalitat que porta dins seu la possibilitat de creació d’un cicle vital ple de possibilitats d’interpretació. Interpretacions que es construeixen sense l’ajuda del diàleg i que fan adonar a l’espectador que no hi ha cap necessitat de la paraula en els desenvolupaments de les seves històries. Perquè la paraula aquí es converteix en línia, una línia capaç no només de dibuixar els personatges, sinó de crear els sentiments d’aquests. Una línia que en els seus curts animats se’ns desdibuixava a través de l’aquarel·la i que ara, a La Tortue rouge, es torna ferma i segura, recordant-nos a Hergé, Winsor McCay i, fins i tot, Moebius.

    La Tortue rouge es converteix en un enigma sobre la mateixa vida, sobre l’ésser i el seu entorn. Aquest llargmetratge ens fa intuir que la supervivència també inclou aprendre a morir, ens fa entendre que tot tipus de creació conté en si el signe de la desaparició. Una desaparició necessària per saber-se part de la natura. D’aquesta manera, una tortuga vermella es transforma en la metàfora d’una experiència que ens diu que perdre’s és el primer pas per trobar-nos.

    Anna Bayó

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho