La vaca

Comparteix-ho

cartell-la-vaca

 

  • Informació


    França, 2015
    Director: Mohamed Hamidi
    Intèrprets: Fatsah Bouyahmed, Lambert Wilson, Jamel Debbouze, Christian Ameri, Fehd Benchemsi, Malik Bentalha, François Bureloup, Abdellah Chakiri, Catherine Davenier, Pierre Diot, Amal El Atrache.
    Gènere: Comèdia.
    Durada: 91 min.
    Idioma:  Francès.

    Sinopsi


    Fatah, un petit granger algerià que mai ha sortit del camp, només té ulls per a la seva vaca Jacqueline i somia amb portar-la a París al Saló de l’Agricultura. Després de rebre una invitació pren un vaixell amb destinació a Marsella i creua tot França a peu. És l’oportunitat de Fatah i Jacqueline de viure una gran aventura.


  • Road movie rural amb la vaca Jacqueline

    Fa tres anys, el director francès d’origen algerià Mohamed Hamidi va debutar en la direcció amb “Mi tierra”, un film amb tocs autobiogràfics sobre un jove francès de segona generació que ha de viatjar a Algèria -on mai ha estat i d’on va emigrar el seu pare- per motius familiars. Aquest viatge el confrontarà amb els seus orígens i li farà descobrir la terra on van viure els seus ancestres. “Mi tierra” va ser un dels films sorpresa de l’any a França i es va colar fins i tot a la programació oficial del Festival de Cannes.

    Tres anys després, Hamidi segueix investigant en les relacions entre Algèria i França en el seu segon film, “La vaca”, que planteja un viatge a la inversa del que feia a “Mi tierra”. Aquí el protagonista és Fatah, un pagès d’un petit poble d’Algèria obsessionat en participar a la Fira de l’Agricultura de París amb la seva vaca Jacqueline. Després de diversos intents infructuosos, finalment l’organització del certamen n’accepta la seva participació gràcies a la seva insistència. Gairebé sense mitjans i només amb la col·laboració dels veïns del poble, Fatah i la vaca Jacqueline es traslladaran a Marsella amb vaixell des d’on començaran un impossible viatge a peu fins a París.

    Així doncs, “La vaca” és una peculiar road-movie campestre per la que Hamidi s’ha envoltat de pràcticament el mateix equip tècnic amb el que va rodar “Mi tierra”. A més, en l’equip artístic retrobem també bona part del càsting de la seva òpera prima, amb Fatsah Bouhaymed -que a més ha participat també en l’elaboració del guió- com a l’omnipresent Fatah i Jamel Debbouze -una autèntica estrella a França- com el seu cosí Hassan. Aquí també s’hi afegeix el sempre efectiu Lambert Wilson com un comte vingut a menys que establirà una relació especialment cordial amb Fatah. Produïda per Eric Toledano i Olivier Nakache -els directors del superèxit “Intocable”- “La vaca” està també lleugerament inspirada en un clàssic del cinema francès dels anys 50, “La vaca y el prisionero” de Herni Verneuil, un títol molt popular protagonitzat per Fernandel.

    Tot i que en cap moment defuig el seu propòsit de comèdia amable, en el subtext de “La vaca” hi ha el passat no resolt encara dels conflictes humans com a conseqüència de la independència d’Algeria i les difícils relacions entra la metròpoli i el nou país. Possiblement aquest substrat queda simplement apuntat en la superfície, com un simple context, i ràpidament la pel·lícula deriva cap a una comèdia arquetípica, que més que provocar moments especialment hilarants, desperta la complicitat de l’espectador amb tocs de comèdia suaus.

     “La vaca” té tots els components clàssics d’una road-movie: dificultats per assolir l’objectiu, personatges que van apareixent en el trajecte i el procés de maduració personal del protagonista. En aquest sentit, és un film molt directe, transparent, gairebé innocent en la seva senzillesa. Se li pot retreure una certa previsibilitat de guió, no haver aprofundit més en aquest subtext al que ens referíem o carregar una mica massa la part sentimental en determinats fragments, sobretot el tram final del film. Però el que no se li poden retreure són pretensions: és el que realment vol ser, un film entranyable, reconeixible i francament simpàtic, que aconsegueix plenament els seus objectius. Recorda en la seva innocència, i salvant les distàncies, a algunes comèdies de la Ealing o del cinema britànic dels anys 90. I reconforta l’espectador, que surt del cinema amb un somriure d’orella a orella.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho