La venganza de una mujer

Comparteix-ho

la venganza de una mujer cartell

 

  • Informació


    Portugal, 2012
    Director: Rita Azevedo Gomes.
    Intèrprets: Rita Durão, Fernando Rodrigues, Hugo Tourita, Duarte Martins, Francisco Nascimento, Isabel Ruth.
    Gènere: Drama.
    Durada: 104 min.
    Idioma: Portuguès.

    Sinopsi


    Adaptació lliure i cinematogràfica d’un dels contes més famosos del francès Barbey d’Aureville (1808-1889), inclòs en el llibre Les Diaboliques. Roberto és un d’aquells homes per als quals la simulació és tot un art. Per a uns, es tracta d’un cavaller refinat; per a altres un llibertí. En qualsevol cas, Roberto és un home sumit en el més profund dels avorriments, ja que s’ha esgotat i satisfet tots els plaers de la vida. Fins que coneix a una cortesana que l’introdueix en una història d’amor veritable, però també de passats imperfectes.


  • Capturar l’esperit romàntic

    Tan a prop, però tan lluny. La portuguesa, una de les cinematografies més interessants i singulars del panorama europeu, ens arriba amb compta-gotes per aquells misteriosos atzars de la distribució. Mentre bona part de l’obra de directors com Miguel Gomes o Pedro Costa gairebé es manté inèdita a les nostres pantalles, celebrem l’arribada d’un film personalíssim que ens permet descobrir Rita Azevedo, un altre dels autors importants del cinema portugués contemporani. Tot i la seva reputada trajectòria –ha rodat 4 llargmetratges i diversos curtmetratges des dels anys 90- “La venganza de una mujer” és el primer film de l’autora que s’estrena al mercat espanyol.

    Azevedo adapta una de les obres més famoses de l’escriptor francès del s. XIX Jules Barbey d’Aureville, “Les diabòliques”, una col·lecció de sis relats impregnats de l’esperit romàntic de l’època i on la figura femenina adquireix un paper fonamental en aquestes històries de gelosia, passió, crims i venjança. El que més sorprèn del treball de Rita Azevedo és l’atemporalitat de la proposta: “La venganza de una mujer” és una pel·lícula extraordinàriament peculiar que sembla literalment suspesa en el temps. Aquesta atemporalitat és fonamental per recrear una trama entre el poètic i el simbòlic que va acompanyada d’una proposta formal molt depurada. La directora portuguesa articula tota la construcció narrativa al voltant de dues figures: Roberto (Fernando Gomes), un dandi que ja ha experimentat tots els plaers de la vida i que observa com una mena de testimoni privilegiat tots els moviments de l’anacrònica i postissa alta societat, i una misteriosa cortesana (Rita Gomes)amb la que establirà un pervers joc de desig i domini.

    La proposta estètica d’Azevedo consisteix en embolcallar aquesta història profundament literària en una posada en escena milimètricament calculada i estèticament brillant. Per fer-ho, opta per uns escenaris teatrals que substitueixen pràcticament els espais exteriors, i uns interiors sumptuosos, que realcen el dramatisme dels personatges. En aquest sentit, “La venganza de una mujer” és un film formalment molt bell, on cada seqüència és pràcticament un quadre, amb una composició precisa, uns moviments de càmera sinuosos i ajustats i unes interpretacions aparenment asèptiques que contrasten amb el nervi passional que traspuen els personatges en el seu interior. És especialment remarcable el treball amb la profunditat de camp, com en una de les seqüències inicials que té lloc en un dels palaus. I com això s’integra de manera molt coherent amb l’esperit de la proposta d’Azevedo, aquesta atemporalitat a la que fèiem referència que permet integrar en un mateix pla situacions que pertanyen a moments i èpoques diferents. Per fer-ho, la directora portuguesa demostra un gran domini de l’escena, aconseguint il·lustrar aquest món entre la realitat i la imaginació, entre el simbolisme i el somni, d’una forma estèticament enlluernadora.

    “La venganza de una mujer” és per tant un film pausat, mesurat, elegant, on el més important no són els esdeveniments dramàtics per sí mateixos, ni les accions específiques dels personatges, ni una trama argumental convencional. Azevedo prioritza captar un ambient, construir les sensacions i el pols d’un moment, sintetizar en imatges l’imaginari romàntic, trencant volgudament la quarta paret amb el paper del narrador contemporani que ens va conduint per la història, realçant per tant el referent literari situant-lo en el terreny de la fabulació. Una pel·lícula a contracorrent, que interpel·la l’espectador per participar de tot aquest joc de miralls i desbocada teatralitat, i que ens descobreix una directora amb una mirada personalíssima i gairebé pictòrica.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho