La verdad

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2019
    Direcció: Hirokazu Koreeda
    Intèrprets: Catherine Deneuve,Juliette Binoche,
    Ethan Hawke,Clémentine Grenier
    Gènere: drama familiar
    Durada: 105 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Fabienne és una de les grans estrelles del cinema francès, una actriu que regna entre els homes que l’estimen i admiren, però en el seu món interior té grans conflictes amb Lumír, la seva filla. Lumír viatja amb el seu marit i la seva filla a París quan es publiquen les memòries de la seva mare. La trobada no trigarà a convertir-se en enfrontament: es revelaran veritats, s’ajustaran comptes, es parlarà d’amor i de ressentiment.

  • Duel d’actrius

    El director japonès Hirokazu Koreeda, nascut a Tòquio ara fa cinquanta-vuit anys, va començar a treballar a la televisió i amb els anys s’ha guanyat el prestigi com a guionista, productor i director de films que han estat molt ben valorats per la crítica, algunes de les seves pel·lícules han guanyat diversos premis.

    La Vérité (2019) és una pel·lícula totalment francesa, però dirigida i pensada per un japonès. I aquesta n’és possiblement la gràcia: fer cinema a la manera francesa –intimista, de llargs diàlegs, amb preguntes i dubtes, amb molts primers plans– i amb dues reconegudes actrius franceses, però amb un toc que la fa diferent, la cultura del director, que li dona un toc personal que l’espectador pràcticament no nota, però que fa que el film, la història, tingui un altre ritme.

    Segons sembla, l’actriu Juliette Binoche feia temps que volia tenir una trobada artística amb la «diva» i admirada actriu Catherine Deneuve. L’experiència i el saber fer de la Catherine fan que superi la prova i li «robi» protagonisme a la Binoche, que té clar que davant d’una actriu com la Deneuve no hi té res a fer i la deixa fer. La Juliette, sense cap complex, es posa, durant tota la història, durant tot el que dura el film, en un segon pla, i aquest fet li dona una prestància i elegància que l’espectador agraeix a l’actriu.

    Per altra banda, aquesta realitat, aquesta relació interpretativa de les dues actrius, que l’espectador veu i ha sabut captar, és el que vol el director en la seva història, la d’una actriu que ja ve de tornada, que ha estat la més desitjada i premiada de la seva generació i que encara, a una edat considerable, continua dominant la situació i continua essent una actriu desitjada pels directors, i, també, que encara conserva fragments d’aquell glamur que va fer anar de bòlit a companys de repartiment i als mateixos espectadors. Aquest és el personatge de Fabienne, interpretat per la gran Catherine Deneuve, que en el film acaba de publicar les seves memòries, on explica tot i més de la seva intensa vida com a actriu i alguns fets de la seva vida íntima.

    Lumir, el personatge interpretat per Juliette Binoche, és la filla de la Diva, treballa de guionista en films i sèries de televisió i viu a Amèrica, i entra a la història de Fabienne perquè, després d’un temps de tenir una relació amb la seva mare a distància, es trasllada uns dies a París per visitar-la, acompanyada del seu marit, un actor americà de segona fila (amb una interpretació molt convincent d’Ethan Hawke) i la seva filla petita.

    Mare i filla es retroben després de bastant de temps que no s’havien vist. Es respecten, sobretot la filla, però hi ha una tensió continuada i aquesta vegada més intensa i conflictiva a causa de les memòries que l’actriu acaba de publicar. La filla no està d’acord amb diversos passatges del llibre ni amb l’oblit que té de la seva existència dins la vida de l’actriu, segons el que hi ha escrit.

    Per tant, tenim històries de cinema, relacions familiars amb rerefons d’egoisme i lluita de fortes personalitats, d’ego entre una actriu i el seu entorn més pròxim. Per la veterana actriu, la seva fita com a professional dins el món de l’espectacle sempre ha passat per davant de la seva vida íntima i dels pensaments personals.

    Ara bé, la gràcia d’aquesta pel·lícula no és només la trobada de les dues actrius dives del cinema francès, ni tampoc la història d’una actriu i la seva filla, sinó el to de comèdia i la manera d’explicar una situació conflictiva, que podria arribar a ser dramàtica, amb un to positiu i fins i tot irònic, i gens tràgic.

     

    Guillem Terribas Roca
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Comparteix-ho