La vida de Adèle

Comparteix-ho

lavidadeadelle cartell

  • Informació


    La vie d’Adèle – Chapitre 1 & 2 (Blue Is the Warmest Color)
    França, 2013.
    Direcció: Abdellatif Kechiche.
    Intèrprets: Adèle Exarchopoulos, Léa Seydoux, Salim Kechiouche, Mona Walravens, Jeremie Laheurte, Alma Jodorowsky, Aurélien Recoing, Catherine Salée, Fanny Maurin, Benjamin Siksou, Sandor Funtek, Karim Saidi
    Durada: 180 min.
    Gènere: Drama romàntic.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Adèle té quinze anys i sap que el més normal és sortir amb nois, però té dubtes sobre la seva sexualitat. Una nit coneix i s’enamora inesperadament d’Emma, una jove amb els cabells blau.

     

  • Passió per Adèle

    «Vam fer un gran casting i, des que vaig veure Adèle (Exarchopoulos), vaig triar-la. Vaig convidar-la a una «brasserie». Va demanar un pastís de llimona i, veient-la menjar, em vaig dir: «és ella». Per com movia la boca i mastegava» (Abdellatif Kechiche)

    «Sempre es fracassa en parlar del que s’estima» (Roland Barthes)

    Fa un temps, d’ençà l’últim festival de Canes, que se’n parla molt d’un film amb un personatge anomenat Adèle i de l’actriu que l’interpreta, una altra Adèle, amb el cognom grec Exarchopoulos. No és estrany. El cineasta francès-tunisià Abdellatif Kechiche ha construït un personatge, en el seu pas de l’adolescència als inicis de la vida adulta, que es fa memorable a través dels sentiments i emocions que una jove actriu fortament revelada expressa amb el seu rostre i, de fet, amb tot el seu cos. Sembla fàcil, com si això formés part de la mateixa matèria del cinema, però és molt difícil. És més possible que, en voler atrapar o crear el tremolor de la vida, s’evidenciï una impostura que es transmeti una emoció vertadera, palpable i fràgil a la vegada. Pot considerar-se que, en el cas que ens ocupa, al darrere hi ha una recerca de l’emoció durant un llarg rodatge que, també se n’ha parlat molt i amb polèmica, devia ser complicat i dur, sense que aquestes circumstàncies potser arribin a explicar el miracle de «La vie d’Adèle. Chapitre I et II». Tanmateix, la vida d’Adèle no és extraordinària, sinó que l’extraordinari és la intensitat, la bellesa i el dolor dels moments amb els quals aquesta vida es crea cinematogràficament d’una manera tan poderosa. Moments lluminosos com ara quan Adèle descobreix en un parc el seu desig per una noia amb els cabells blaus a la qual li farà un primer petó que és un dels petons més bonics que s’han filmat. Moments dolorosos com ara els del retrobament en un bar que segella la pèrdua de l’amor. L’Adèle d’Abdellatif Kechiche (i de Adèle Exarchopoulos) va néixer quan el cineasta va llegir «Le bleu est une couleur chaude», un còmic de Julie Maroh en què el nom del personatge és Clementine. En el pas de Clementine a Adèle hi ha l’encarnació (o apropiació) del personatge en l’actriu, però també una transformació narrativa (en la construcció de llargues seqüències que concentren les diverses etapes de l’educació sentimental de la protagonista) i dramàtica que, mantenint la datació i localització del relat entre finals dels passats anys vuitanta i primers dels noranta a la ciutat de Lille, despulla l’obra original dels seus aspectes més melodramàtics i directament militants mentre Kechiche incorpora elements del seu món, que poden rastrejar-se en els seus films anteriors, entre els quals «L’esquive» i «La graine et le mulet» («Cuscús»): el valor de l’educació, la vocació d’ensenyant i el desig de la transmissió, les ressonàncies entre la vida i la literatura, el menjar com a signe d’una diversitat cultural i econòmica, el pes de les diferències socials. És així que de la vida d’Adèle, que habita en una barriada obrera, no només coneixem l’esdevenir de la seva passió per Emma, una jove pintora pertanyent a una burgesia liberal i culta, de manera que les diferències socioculturals (i les aspiracions de cadascuna) incideixen en la relació a mesura que passa el temps. Haventhi pel mig el·lipsis sense contemplacions, també assistim a la conversió d’una estudiant de secundaria en una mestra de primaria un cop Adèle descobreix la seva vocació d’ensenyant fent un dels elogis més bonics a l’ensenyament (públic): «A l’escola, he après coses que d’una altra manera no hauria après i per això tinc ganes de transmetre-les». D’aquí, primer observem Adèle a les classes de Literatura a l’Institut, en què es llegeixen passatges de «La vie de Marianne», obra de Marivaux de la primera meitat del segle XVIII que ressona en una adolescent de finals del segle XX, però que podria ser d’aquests inicis del segle XXI, que s’hi reconeix en la descripció de l’emoció del «coup de foudre» i en la mancança al cor que mena al desig d’omplir-lo. I, al final, podem sentir que en l’exercici del magisteri hi troba la força que, encara que el seu cos a vegades sembli a punt de desplomar-se, li permet suportar el dolor de la pèrdua amorosa. Això perquè, certament, «La vie d’Adèle» és la història d’una passió, tan comuna i tan singular com la de cadascun de nosaltres pot haver viscut. Entre la naturalitat i l’artifici, la espontaneïtat i la elaboració, la llibertat i la precisió, el film d’Abdellatif Kechiche es pot percebre com una coreografia que alterna els solos (que, a partir d’un moment, ho són de solitud) d’Adèle, els moviments de grup (les escenes corals a l’Institut, amb les companyes induint la noia a una relació amb un noi i després acusant-la de no haver manifestat el seu lesbianisme; les festes relacionades amb el món artístic d’Emma; i, més reduïts, els quartets amb els pares respectius de cadascuna) i els «pas a deux» entre Adèle i Emma. En aquests «pas a deux» (que també deuen la seva intensitat a la interpretació de Léa Seydoux, a banda de la trista polèmica amb Kechiche) es posa en escena el «coup de foudre», la seducció i l’enamorament, l’ardor sexual, el debilitament asimètric del desig, el distanciament i la solitud, l’engany reciproc i la ruptura violenta, el retrobament impossible. Res de nou o de diferent, si bé en aquest procés hi intervé la conversió d’Adèle en model en un moment en què l’art apareix inspirat per la passió i a la vegada com a signe del seu refredament, però mostrat amb una intensitat que commou i remou. I una altra cosa: Adèle té una gana immensa i per això Kechiche necessitava la boca d’Exarchopoulos. El film s’ha de veure amb ganes. Que ho disfrutin.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho