Las confesiones

Comparteix-ho

le_confessioni-943843005-large

 

  • Informació


    Itàlia, 2016
    Director: Roberto Andò
    Intèrprets: Toni Servillo, Connie Nielsen, Marie-Josée Croze, Daniel Auteuil, Lambert Wilson
    Gènere: drama
    Durada: 100 min
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Els economistes més importants del món es reuneixen en el marc d’una reunió del G-8 en un hotel de luxe de la costa alemanya. Un dels misteriosos convidats és un monjo italià, convidat per Daniel Roche, director del Fons Monetari Internacional. Vol que el monjo el confessi, aquesta mateixa nit, en secret. Al matí següent, Roche apareix mort…


  • La paràbola del monjo confessor

    El 1953, el mestre Alfred Hitchcock va rodar I confess, una de les seves pel·lícules més singulars i posteriorment menys –injustament– reivindicades de la seva carrera. Amb la complicitat de Montgomery Clift, Hitchcock se servia del secret de confessió per plantejar un dilema moral, el d’un capellà acusat d’estar implicat en un assassinat, però que no pot defensar-se sense trencar el precepte del secret de confessió que s’ha compromès a mantenir. El mestre del suspens utilitzava, amb la seva habitual saviesa, una situació límit com aquesta per construir un dels seus films possiblement no més populars, però sí més inquietants.
    Potser inspirant-se en aquest punt de partida, el director italià Roberto Andò planteja una situació similar a Le confessioni, el seu últim film. Un monjo és convidat pel director del Fons Monetari Internacional (FMI) a una cimera dels ministres d’economia del G-8 que se celebra en un luxós complex hoteler alemany convertit en un búnquer aïllat per raons de seguretat. El director de l’FMI li demana de confessar-se i l’endemà apareix mort en estranyes circumstàncies. A partir d’aquí, els esdeveniments no només implicaran el monjo sinó els il·lustres convidats a la cimera dels països més poderosos del món.
    Si bé les connexions argumentals amb el film de Hitchcock semblen evidents, el posterior desenvolupament de la trama gira progressivament del thriller d’intriga i suspens cap a la paràbola política. Roberto Andò posa al descobert la trama d’interessos, ambicions, conspiracions i secrets que envolten les elits econòmiques mundials. El director italià treu especial partit d’un escenari en aparença luxós i exclusiu però que a partir de la mort del director de l’FMI es converteix en un espai inquietant, gairebé fantasmagòric, on res és el que sembla, on gairebé tothom es mostra com el que no és i on tothom es mou per interessos, tant estratègics com personals. Andò sembla més preocupat per les qüestions de fons que per les formals, i en aquest sentit, la pel·lícula és estilísticament més efectiva que brillant, més reveladora que suggerent.
    En tot aquest entramat, brilla especialment la figura del monjo que interpreta Toni Servillo, imparable en la seva carrera com a actor des que va posar-se en la pell de l’inoblidable Jep Gambardella a La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino. La presència de Servillo és un pol magnètic a partir del qual s’enllacen les altres figures, potser en algun moment excessivament estereotipades –sobretot els ministres d’economia en funció de les seves respectives nacionalitats–, però progressivament despullades de la seva aura «oficial» per acabar mostrant totes les seves misèries, polítiques i personals. La paràbola política esdevé així il·lustrativa dels interessos creats que necessiten la desigualtat per perpetuar el seu poder. I del fet, en definitiva, que els polítics acaben essent simples titelles d’un nivell superior de poder, el de les verdaderes elits econòmiques i financeres que dominen el món.

    Paco Vilallonga

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

     

Comparteix-ho