Las cosas que decimos, las cosas que hacemos

Comparteix-ho

  • Informació


    França, 2020
    DireccióEmmanuel Mouret
    Intèrprets: Camélia Jordana, Niels Schneider, Vincent Macaigne, Jenna Thiam, Émilie Dequenne, Guillaume Gouix, Julia Piaton, Jean-Baptiste Anoumon, Fanny Gatibelza, Claude Pommereau, Louis-Do de Lencquesaing, Milla Savarese, Lise Lomi
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 121 minuts
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Daphné, embarassada de tres mesos i de vacances al camp, acull com a hoste a Maxime, cosí de la seva parella, François, que ha hagut de tornar a París per cobrir a un company hospitalitzat. Durant quatre dies, esperant el retorn de François, Daphné i Maxime es van coneixent i desenvolupant certa amistat, explicant-se les seves respectives experiències sentimentals.

  • Els múltiples camins de l’atracció amorosa

    A “Les afinitats electives”, Johann Wolfgang von Goethe plantejava la passió amorosa com un fenomen en el que allò que serveix de motor per l’enamorament i atracció entre dues persones té a veure amb una sèrie de processos biològics que impliquen la segregació de diverses substàncies: és la famosa química, el motor fisiològic que impulsa i condiciona els elements més psicològics i racionals. L’obra de Goethe va ser adaptada amb desigual fortuna fa unes dècades pels germans Taviani en un film protagonitzat per Isabelle Huppert, però aquesta qüestió, el misteri de l’atracció, el perquè ens sentim atrets per unes persones i no per unes altres, i tota la xarxa de relacions correspostes, no correspostes, secretes, inesperades o previsibles a les que tot això dóna lloc, es percep en l’esperit del nou film d’Emmanuel Mouret.

    En el fons, “Las cosas que decimos las cosas que hacemos” és una versió perfeccionada i més madura d’alguns elements que el director francès ja apuntava fa deu anys a la seva precedent “El arte de amar”. Però el que allà era un film irregular, molt novell i imperfecte, i plantejat més en to de comèdia romàntica, en la seva nova obra es tenyeix de profunditat emocional, d’agilitat i fluidesa artistica. El salt qualitatiu de Mouret amb aquest film és extraordinari, i estem clarament davant una obra major. Si aquesta no és la millor pel·lícula francesa que hem pogut veure durant aquests temps pandèmics, s’hi assembla molt.

    Hi ha dos elements essencials que estructuren el relat que ens presenta Mouret: la coralitat i la meta-narrativitat. El director francès juga permanentment a trencar-nos les nostres expectatives en la manera de presentar-nos els personatges: si bé aparentment sembla evident que els “protagonistes” del film són Daphné (Camélia Jordana) i Maxime (Niels Schneider), la realitat és que Mouret juga permanentment amb aquesta estructura coral en la que de sobte apareixen personatges secundaris que adopten un paper essencial, com Louise, interpretada per Emilie Dequenne, i el focus es mou elegantment d’un personatge a un altre, d’una parella a una altra, d’un perfil de relació amorosa a un altre amb una extraordinària fluidesa i elegància. A més, Mouret introdueix de manera molt hàbil la qüestió del punt de vista. Hi ha una narrativitat que prové del mateix enfoc del director a l’hora de plantejar el film, però n’hi ha una altra que emana de com cada personatge explica a un altre la seva història. Una realitat, múltiples punts de vista sobre la mateixa, sembla voler dir-nos Mouret. La complexitat narrativa i les divereses capes que la conformen acaben confluint d’una forma extraordinàriament natural en la manera com ens arriben com a espectadors. I aquest és el gran mèrit del film: fer fàcil allò que és molt complexe, transmetre una aparença de simplicitat, en el bon sentit del terme, a un fons d’una gran profunditat.

    El mateix títol del film ens dóna algunes claus d’aquest riquesa argumental. Allò que diem que fem no és sempre allò que fem. El joc de les aparences versus la realitat. La percepció de la realitat versus la realitat mateixa. Les convencions socials davant els desitjos profunds. La llibertat electiva enfront la racionalitat condicionada per les normes i els estàndards. Els camins incerts de la passió davant les certeses estables d’una estabilitat emocional basada en l’estatus. De tot això i molt més parla Emmanuel Mouret. El seu és un film sensacional construït sobre un guió prodigiós. I davant la càmera, un planter d’actors en estat de gràcia, des dels mencionats Jordana, Schneider i Dequenne, passant per Vincent Macaigne, Jenna Thiam o Guillaume Gouix. Uns intèrprets que semblen haver entès perfectmanet la lleugeresa aparent enfront la profunditat emocional que és l’arrel mateixa del film. Amb “Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait”, als seus 51 anys, Emmanuel Mouret fa un salt de maduresa extraordinari que si té continuïtat el pot situar com un dels directors amb més futur del cinema francès.

    Francesc Vilallonga
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho