Las malas hierbas

Comparteix-ho

lasmalashierbas cartell

  • Informació


    Les herbes folles (Wild Grass)
    França, 2009.
    Direcció: Alain Resnais.
    Intèrprets: André Dussollier, Sabine Azéma, Emmanuelle Devos, Mathieu Amalric, Michel Vuillermoz, Anne Consigny, Cédéric Deruytère
    Durada: 104 min.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Idioma: Francès.

    Sinopsi


    Marguerite no comptava que li robessin la bossa en sortir de la botiga. I menys encara amb que el lladre tirés el que hi havia dins en un aparcament. Quant a Georges, si ho hagués sabut, no s’hauria ajupit a recollir.

     

  • El desig de narrar

    A la ratlla dels 90 anys, Alain Resnais continua fent cinema de manera incansable. Després de Les herbes folles, ja es troba en fase de postproducció una altra pel·lícula de títol suggerent: Vous n’avez encore rien vu. I, el que és més important, el seu cinema continua ben viu, fidel als plantejaments de les seves obres primerenques, quan va aparèixer com un company de viatge –com Agnès Varda i alguns altres- dels, aleshores, joves cineastes de la Nouvelle Vague. Si aquell moviment cinematogràfic, entre altres coses, va plantejar una revisió dels mecanismes de construcció del relat cinematogràfic, Resnais –proper al Nouveau roman, aleshores- va ser un dels que va portar més lluny aquesta revisió i reflexió. Seva és una de les pel·lícules més emblemàtiques, en aquest sentit, L’année dernière à Marienbad (1961). Sense l’espessor narrativa d’aquella proposta ja clàssica, Les herbes folles es desplega, davant els ulls de l’espectador, fent evident, també, i ja des de l’inici, la voluntat de fer explícita l’arquitectura narrativa, el poder total de què gaudeix l’autor/director a l’hora de narrar una història. De fet, la pel·lícula, a partir d’una primera anècdota més o menys banal –el robatori d’una bossa i el retrobament de la cartera que contenia la bossa-, pren forma al voltant de la idea “del desig de narrar”, del desig de construir una història, o les que facin falta, a través de la figura del protagonista, l’habitual André Dussollier. La insistència que manifesta el personatge de Dussollier en establir una relació amb la propietària de la cartera, la també habitual Sabine Azéma, sembla el desig del director, del propi Resnais, per narrar, el pur plaer de fer-ho, més enllà de les justificacions dramàtiques de la història o les raons psicològiques dels protagonistes. Oblideu-vos, en aquest sentit, d’intentar aplicar la lògica de la narrativa clàssica en aquesta pel·lícula de Resnais, oblideu-vos de la construcció causa-efecte, de les raons psicològiques profundes que impulsen els personatges a fer una determinada cosa, oblideu-vos sobretot de què les seves accions apareguin totalment raonades, oblideu-vos de conèixer-los del tot, oblideu-vos de què la història ofereixi una tancament final que tot ho ordeni i ho justifiqui. La proposta que ens fa Resnais és, crec, la d’acompanyeu-me en aquest viatge narratiu, divertiu-vos, tant com ho he fet jo, construint el relat, feu-vos-el vostre i aporteu-hi les vostres pròpies conclusions, si és que calen. Atrevit, potser amb l’atreviment de la vellesa, i en això s’uniria a la llista de cineastes que al final de la seva carrera van fer algunes de les seves pel·lícules més lliures, menys “pesades”, i coherent amb la seva filmografia, Resnais ens ofereix una pel·lícula aparentment simple –pocs personatges, pocs escenaris- però difícil d’abastar en la seva totalitat, i ho fa utilitzant una paleta cromàtica també ben viva, festiva, que ens recorda, de passada, un altre dels seus grans interessos: el còmic.

    Ramon Girona

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho