Little Joe

Comparteix-ho

  • Informació


    Àustria, 2019
    Direcció: Jessica Hausner
    Intèrprets: Scarlett Johansson, Paul Brannigan, Robert J. Goodwin, Krystof Hádek, Scott Dymond, Michael Moreland, Jessica Mance, Jeremy McWilliams, Adam Pearson
    Gènere: drama
    Durada: 98 minuts
    Idioma: anglès

    Sinopsi


    L’Alice (Emily Beecham) és una mare soltera que cria plantes en una empresa que busca desenvolupar noves espècies. És la responsable de l’exitós últim disseny de la seva companyia: una bella planta de gran valor terapèutic: si es troba en les condicions òptimes, garanteix a qui la consumeixi sentir alguna cosa semblant a la felicitat. Un dia, l’Alice decideix anar en contra de les normes de la seva empresa i porta una planta a Joe (Ben Whishaw), el seu fill. Tots dos la bategen com “Little Joe” (“Petit Joe”). A mesura que creix, Alice comença a entendre que potser la seva nova creació no és tan inofensiva com suggereix el seu nom.

  • La flor del meu desig

    En una societat postmoderna que aquest any ha viscut sotmesa a la por i l’angoixa d’un virus, resulta lògic preguntar-se què se n’ha fet de les velles distopies de fa uns anys. Es lògic ressuscitar Fahrenheit 451 de Ray Bradbury –potser ho veurem a Temporada Alta–. També ho és plantejar-se si la vigilància de 1984 de George Orwell s’ha fet efectiva utilitzant l’excusa biopolítica de vigilar i castigar o si només estem vivint una variant del món feliç de Huxley, en què cadascú sembla content de tot plegat gràcies a la fibra òptica i a les múltiples connexions. La nova pel·lícula de Jessica Hausner arriba en aquest moment de represa, després del confinament, per preguntar-se com funcionen els mites de les distopies en el cor de les nostres societats. La cineasta austríaca, que fins ara s’havia mogut en el terreny del cinema d’autor aconseguint èxits moderats com ara Lourdes (2009), ens parla d’un món on la felicitat depèn d’uns experiments transgènics amb flors vermelles.

    Jessica Hausner és una directora a qui li agrada qüestionar el costat fosc de les coses, per la qual cosa sorprèn que aparentment Little Joe (2019) sigui una paràbola sobre un món en què, en aparença, el mal sembla que no existeixi, com tampoc hi existeix allò que és sinistre. Estem en un hipotètic món feliç on tota angoixa no és més que una altra reactivació del dubte. La protagonista, Alice, treballa en una fàbrica i un dia regala una planta al seu fill adolescent. Al llarg de l’hora i mitja de metratge no sabem si l’olor d’aquesta planta té els efectes terapèutics desitjats, si els personatges canvien de conducta pels efectes transgènics dels nous experiments botànics o si tot plegat no és sinó una fantasia. Tampoc sabem si els canvis d’humor dels protagonistes no són més que alteracions psicològiques suposadament normals. Aparentment, com a espectadors, ho ignorem gairebé tot, només se’ns fa evident que en el món distòpic de Jessica Hausner és possible una certa felicitat basada en la pròpia acceptació que aquesta pot arribar a conquerir-se de forma artificial. La felicitat pot ser transmesa mitjançant l’efecte al·lèrgic o víric d’unes plantes que converteixen els éssers humans en diferents de com eren.

    Jessica Hausner construeix un conte misteriós, rodat amb elegància i un punt de sofisticació. El resultat és gairebé una pel·lícula de zombis en què els éssers humans són producte de l’experimentació científica i són éssers que viuen amb una curiosa harmonia personal despullada de tot misteri. La faula ens acaba parlant de com l’egoista desig de felicitat individual s’ha convertit en un il·lusori paradigma existencial, refractari als conflictes propis de les relacions afectives i socials. La pel·lícula és un retrat del nostre món. Un univers on l’aliança entre la botànica, la biologia i la bioquímica pot produir nous monstres.

    Àngel Quintana
    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

 

Comparteix-ho