Locas de alegría

Comparteix-ho

 

  • Informació


    Itàlia, 2016
    Director: Paolo Virzi
    Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi, Micaela Ramazzotti, Anna Galiena, Valentina Carnelutti,Elena Lietti, Tommaso Ragno, Bob Messini, Carlotta Brentan,Francesca Della Ragione, Roberto Rondelli
    Gènere: comèdia dramàtica
    Durada: 110 min
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Beatrice és una comtessa xerraire i milionària que està convençuda de trobar-se entre els cercles íntims dels líders polítics mundials. Per la seva banda Donatella és una jove tatuada, vulnerable i introvertida, embolicada en el seu propi halo de misteri. Totes dues són pacients de Villabiondi, una delirant institució psiquiàtrica..

  • Dues rebels a la carretera

    És un fet força comú, entre els noms que han anat sorgint i s’han consolidat en els darrers anys dins del panorama cinematogràfic italià, elaborar almenys una part de la filmografia mitjançant un prisma que reflecteix no tan sols l’estat de la qüestió en què es troba l’actual societat italiana, sinó també tot el trajecte històric que ha comportat que finalment les coses no hagin canviat massa de dècades enrere ençà. D’aquesta manera, films com La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino poden reproduir els esquemes de fons (que no de forma) que ja oferia Fellini a l’hora de retratar la societat en què va viure, a pesar dels anys que separen ambdós temps viscuts. Aquest esdevenir històric fins a l’actualitat (que Marco Tullio Giordana va reflectir magistralment a La meglio gioventù, 2003) i la voluntat de subratllar aquest procés com un anquilosament moral que es perpetua contínuament en la societat italiana han servit, doncs, d’inspiració artística a l’hora d’elaborar els seus relats als ja esmentats Tullio Giordana i Sorrentino (que també va realitzar una profundíssima crítica al poder establert en la controvertida figura de Giulio Andreotti a Il divo, 2008), o fins i tot a Matteo Garrone, a través de l’adaptació al cinema de la contundent denúncia de les lleis que imposa la Camorra escrita per Roberto Saviano a Gomorra. Viaggio nell’impero economico e nel sogno di dominio della camorra (2006).

    Paolo Virzì esdevé, generacionalment, un cineasta coetani als anteriorment esmentats. A pesar d’aquest fet, el seu estil i la seva voluntat artística s’allunyen en part dels seus companys per abraçar una mena de relat que tindria de ben segur com a principal referent el cinema d’Ettore Scola. Virzì també sap elaborar retrats durs i contundents al voltant de l’estat de la qüestió social i moral italiana (com molt bé va demostrar en el seu anterior film, Il capitale umano, 2013), però el seu cinema es mou normalment al voltant d’uns retrats socials que mostren personatges que s’enfronten a les peripècies vitals i a les misèries existencials a través d’un punt d’humor i ironia, intentant deixar el fatalisme de banda per abraçar, en la mesura que es pugui, cert optimisme en el futur. Virzì acompanya aquests personatges mitjançant una astuta combinació de drama i comèdia, i realça, d’aquesta manera, les contradiccions que s’aniran trobant en el seu dia a dia. Films com Ovosodo (1997), en què un noi rep el suport de la seva professora d’institut per sortir de la complexa situació familiar i social en què viu, o Caterina va in città (2003), en què la noia protagonista s’haurà d’enfrontar al canvi radical de deixar els seus amics i el seu poble a desgrat per anar a viure a Roma, s’erigeixen com dos clars exemples d’aquest estil narratiu. La pazza gioia (2016) segueix aquest camí traçat per Virzì, que, en aquest cas, ens presenta dues protagonistes que s’acabaran trobant a la residència psiquiàtrica on han anat a parar per motius diferents. De fet, la residència és propietat d’una d’elles, una antiga casa nobiliària que l’aristocràtica família de Beatrice li va cedir per tal que deixés de fer la guitza i no embrutés més l’estirp familiar. Serà allí on un bon dia apareixerà Donatella, una mare soltera amb un passat més que tràgic però que finalment trobarà en la figura tragicòmica d’aristòcrata en la ruïna de Beatrice el seu perfecte pol oposat on trobar consol. L’amistat que es va forjant entre les dues serveix al cineasta per mostrar altra vegada aquesta contraposició vital i moral entre els seus personatges (aparentment depauperats però molt més lúcids que els que els assenyalen amb el dit) i, de retruc, per enllaçar amb la reflexió anteriorment esmentada de l’actual societat italiana a través dels personatges que s’aniran trobant les protagonistes a partir del moment en què emprenen un viatge en cotxe i la narració es desvia pels camins del gènere road-movie.

    Carles Ribas i Blanché

    Cinema Truffaut

Comparteix-ho