Los casos de victoria

Comparteix-ho

 

  • Informació


    França, 2016
    Director: Justine Triet
    IntèrpretsLaure Calamy, Virginie Efira, Vincent Lacoste, Emmanuelle Lanfray,Laurent Poitrenaux, Melvil Poupaud
    Gènere: comèdia romàntica
    Durada: 97 min
    Idioma: francès

    Sinopsi


    Victòria Spick, advocada penalista en ple buit sentimental, va a un casament on es troba amb el seu amic Vicent i Sam, un ex narcotraficant a qui ella ha ajudat. L’endemà, Vincent és acusat d’intent d’assassinat per la seva companya. L’únic testimoni de l’escena és el gos de la víctima. Victòria accepta a contracor defensar Vicent mentre que contracta a Sam d’assistent personal. Això és el començament d’una sèrie de complicacions per a Victoria.

  • Una dona contemporànea en el caos

    Com en una screwball comedy (comèdia esbojarrada) del cinema clàssic de Hollywood, la protagonista de Los casos de Victoria (la variació del títol original, Victoria, en la distribució a l’estat espanyol potser es deu a la pel·lícula alemanya homònima de Sebastian Schipper, a banda del fet que apunta que tracta de les peripècies d’una advocada) és submergida en un caos que posa en qüestió el curs de la seva vida. No és que Victoria dugui una vida precisament ordenada, en la mesura que, com tantes altres dones contemporànies, li costa compatibilitzar l’ambició professional amb les necessitats familiars (té dues nenes que, amb l’exmarit gairebé absent, necessiten un cangur fix) i posem-hi, també, amb les més íntimament afectives. Però podem suposar que, arrossegada per les urgències quotidianes, va trampejant sense pensar-hi fins que un amic i el seu exmarit la posen en una situació límit que la du al caos. L’amic li causa problemes en exigir-li que la defensi de l’acusació d’intent d’homicidi presentada per una dona amb qui manté una relació destructiva; l’exmarit ha publicat un llibre que, amb una calculada ambigüitat entre la realitat i la ficció, revela que Victoria té, suposadament, una obsessió sexual pels jutges: una de les conseqüències és que no podrà exercir d’advocada durant un temps. A diferència, però, dels herois de les screwball comedies, a qui el caos desordena la vida reglada que duen per abocar-los al joc i l’aventura, Victoria no viu el caos d’una manera joiosa, sinó que experimenta una crisi i una certa desesperació. És així que, tot i la seva aparença lleugera, la segona pel·lícula de la directora francesa Justine Triet transmet una mena de malestar que no és estrany al món contemporani: la tensió entre la vida pública i la privada, sense que aquesta última s’acabi de viure i pugui dur, com en el cas de Victoria, a alternar amb psicoanalistes, massatgistes, curanderos i vidents; també, l’exhibició de la vida personal en una representació pública i la conversió de tot, incloses la literatura i la justícia, en un espectacle banal. Tanmateix, tot i la desesperació amb què ho viu Victoria, el caos i la crisi potser la duran finalment a un alliberament, a una revaloració de la vida que, com pot passar tant en la comèdia com en el drama, no és aliena a l’aventura de l’amor. Respecte a això, penso (o potser imagino) que hi ha una clau de volta en les paraules «plaisir» i «jouissance». El cas és que algú diu a Victoria que viu en el plaer i no en el gaudi. Amb el perill de sobreinterpretar, penso o imagino que Triet té present la distinció que Roland Barthes va establir, pel que fa a l’experiència de la lectura i, al capdavall, de l’experiència estètica, a Le plaisir du texte (1973) entre «plaisir» i «jouissance»: el primer suposa reconfortar-se en la cultura a través d’un text lligat a la tradició i a la convenció; el segon va més enllà, perquè, produint un trasbals i una inquietud, es gaudeix del que trenca amb les convencions i, per tant, d’alguna cosa nova que desconcerta i exalta. Si es canvia «text» per «vida», Victoria potser abandona el plaer que la lliga a una existència convencional i, després d’una crisi tremenda, s’obre a una vida alliberada de les pautes socials, més arriscada i imprevisible. Potser. I ho dic perquè no sé si, en la seva decantació i resolució final, el film cau en certes convencions o llocs comuns.

    Los casos de Victoria arriba després de l’òpera prima de Triet, La bataille de Solférino (2013), inèdita comercialment a l’estat espanyol i molt celebrada a França des de la seva irrupció a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes. En el seu primer film, Triet mostra una presentadora de televisió que, mentre cobreix la campanya a la presidència de François Hollande, ha de confiar en el cangur de les seves filles el dia en què aquestes reben la visita de l’exmarit, un home deprimit i violent. A més de l’esmentada dificultat per compatibilitzar la vida professional amb la personal i familiar, Victoria també té dues filles i dos cangurs: un la deixa perquè ha de passar la vida amb les criatures sense ser l’amant de la mare; l’altre, que va defensar en un cas de venda a la menuda de drogues, la vol deixar perquè vol mantenir-hi una relació amorosa. També apareix en el segon film la violència masculina. I ho fa d’una manera ambigua (i no sé si una mica frívola, amb el pretext que es tracta d’una comèdia) a través de l’amic que Victoria defensa i que és interpretat per Melvil Poupaud, aquell actor que sempre recordarem com el jove dubitatiu de Conte d’été (1996) d’Éric Rohmer. Hi ha, doncs, lligams argumentals entre els dos films i una certa continuïtat, que també és en la voluntat de retratar les contradiccions d’una «dona contemporània» que potser està més atrapada en les convencions del que li sembla. Acumulant moltes situacions, amb un ritme que, de nou, remet a la comèdia esbojarrada del Hollywood clàssic, Triet assaja un cinema entre autoral i popular. Aparentment fresc i lleuger, però amb una càrrega de profunditat. Compta, a més, amb Virginie Efira, una actriu que, fent-se omnipresent, sembla especialment inspirada.

    Imma Merino

    Col·lectiu crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho