Los exiliados románticos

Comparteix-ho

losexiliados romanticos cartell

  • Informació


    Los exiliados románticos
    Espanya, 2015
    Director: Jonás Trueba.
    Intèrprets: Vito Sanz, Renata Antonante, Francesco Carril, Isabelle Stoffel, Luis E. Parés.
    Gènere: Drama romàntic.
    Durada: 70 min.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Tres amics emprenen un viatge sense motiu aparent, tan sols buscant la trobada d’amors idíl·lics i alhora efímers, amb l’única missió de sorprendre a si mateixos i seguir sentint-se vius. Alguns podrien dir que es tracta de cremar les últimes naus de la joventut, mentre que altres parlaran de la decadència del gènere masculí.

  • A la recerca dels amors idealitzats

    En els títols de crèdit final de Los exiliados románticos de Jonás Trueba es recorda que els fets explicats no son reals i que una part d’allò explicat forma part del desig. La reflexió sorgeix a l’interior d’una pel·lícula de viatge, en que ens mostra a tres personatges que duen a terme una travessa per França -Toulouse, Paris, Annecy- sense cap destí concret i on el tema de l’amor sembla ocupar un lloc central. Francesco, Luis i Vito, els tres exiliats de la faula, semblen condemnats a deixar enrere la joventut i trobar-se davant d’una nova etapa vital. Cadascú d’ells viatja a França per trobar una dona determinada, per poder declarar-se a ella i poder viure aquell ideal amorós que probablement s’ha escapat. En el cinema d’Eric Rohmer –cap el qual sembla inevitablement llançada aquesta pel·lícula- els narradors es debatien entre el món dels seus ideals i la realitat. En la veu en off es mostraven com a veritables demiürgs capaços de fer voltar el món exterior a la lògica dels seus desigs, però a l’hora de la veritat es trobaven condemnats a fracassar. Els herois de la pel·lícula de Jonás Trueba són més ximplets. Per a ells, l’amor imaginari necessita fer-se realitat i difícilment s’estavellaran amb la realitat, perquè probablement el viatge del seu exili no sigui més que un intent de penetrar en el món dels desigs i apartar-se de la realitat.

    Jonás Trueba roda una pel·lícula d’aparença senzilla, construïda de forma improvisada a partir de les circumstàncies del viatge i oberta a un desig de trencar amb tota casualitat i amb tota lògica. Els personatges es mouen, es declaren, parlen de la paternitat, de la diferència entre exili i emigració, citen a Natalie Ginzburg o a Valère Novarina. Parlen del cinema de Marco Ferreri i juguen com si fossin titelles tretes d’una pel·lícula d’Eric Rohmer disposades a anar a Annecy per recuperar alguna cosa de Le genou de Claire.  El resultat té alguna cosa d’entranyable, d’obra vital i oberta. És una experiència a contracorrent, que com les cançons que interpreta Tulsa al llarg de la pel·lícula proposa un homenatge a l’amor efímer, aquell que a vegades és més somniat que viscut.

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Comparteix-ho