María y los demás

Comparteix-ho

maria-y-los-demas-cartell

 

  • Informació


    Espanya, 2016
    Director: Nely Reguera
    Intèrprets: Bárbara Lennie, José Ángel Egido, Pablo Derqui, Vito Sanz, Julián Villagrán, María Vázquez, Rocío León.
    Gènere: Comèdia dramàtica.
    Durada: 90 min.
    Idioma: Castellà.

    Sinopsi


    Des que va morir la seva mare quan ella tenia 15 anys, Maria ha cuidat del seu pare i dels seus germans. Responsable i controladora, sempre ha estat el pilar de la família, i se sent orgullosa. Per això, quan el seu pare s’enamora sobtadament de la seva infermera i anuncia un imminent compromís, Maria sent que la seva vida s’enfonsa. Amb 35 anys i sense parella a la vista s’haurà d’atrevir a canviar el seu destí.


  • Quan la vida comença a complicar-se

    Nelly Reguera, una cineasta d’origen gallec que viu a Barcelona, parla de que li agrada jugar a la comèdia i que és fidel a la seva herència. Se sent més a prop del to catàrtic dels llargmetratges de Valeria Bruni Tedeschi que del to moralista d’un Eric Rohmer, però en la seva mirada com a cineasta hi ha una estranya sinceritat. Maria y los demás, la seva primera pel.lícula presentada al darrer festival de San Sebastián, podria ser considerada com un conte de tardor. El motiu no radica en l’edat de la protagonista, 35 anys, sinó en que el tema de fons no és altre que la presa de consciencia d’un cert sentiment de maduresa, d’entendre que tot plegat s’acaba, de que la joventut s’ha esvaït i que el nous riscs de la vida passen per un enfrontament personal amb la pròpia soledat i amb el sentiment de no dependència dels altres.

    La protagonista de la història és una noia que ha passat una part de la seva vida envoltada dels altres. Ha tingut una estranya dependència de la figura del seu pare que l’ha cuidat quan es trobava malalt. Ha buscat una estabilitat sentimental i no l’ha trobat i ha volgut ser novel·lista però no ha aconseguit triomfar malgrat treballar en una editorial on ha ajudat a que altres publiquessin. La pel.lícula arrenca en el moment en que Maria s’assabenta que el seu pare festeja amb la infermera que l’ha cuidat a l’hospital i que es vol casar. Maria es sent “lliure” al veure que la seva posició respecte al pare la pot ocupar la infermera i que a partir d’ara ha de saber gestionar la seva independència. A partir d’aquest fet sorgeixen en primer lloc les històries de família com el retrat de les relacions que manté amb els seus germans, que a diferencia d’ella ja han conquerit la seva llibertat personal. Després veurem que se n’adonarà del pes del seu fracàs amorós al costat d’un home casat, pare de dues criatures amb qui més enllà de l’amor furtiu en algun apartament no aconseguirà arribar a tenir una relació estable. Maria anirà veient com tot es comença a estrènyer, com algunes coses comencen a caure i com tot plegat no té sortida. Probablement l’únic camí que li queda no és altre que el de somniar, intentar fer realitat allò que no vol fer.

    En diverses ocasions veiem com Maria juga amb els seus somnis. L’escoltem mentre divaga sobre les possibilitats d’aquella novel.la que no podrà editar-se. La veurem com intenta acostar-se al seu promès mentre aquest està al seu apartament amb els seus fills o la veurem com fa el ridícul el dia que es prova un vestit de núvia que li va molt cenyit i té veritables problemes per poder-se’l treure del damunt.

    Nely Reguera juga a les regles de la comèdia a partir de forçar les situacions, d’una certa recerca de la ruptura i sobretot de la confiança absoluta en allò que podríem arribar a definir com un veritable “one woman show”. La força absoluta de la pel.lícula es troba en mans de Bárbara Lennie, que deixa de ser aquella figura pertorbadora de Magical Girl per tal d’imposar-se com una actriu amb una gran habilitat per jugar amb múltiples registres, amb una estranya força que li permet assumir algun monòleg i enfrontar-se sola davant de la càmera.  El resultat té un estrany magnetisme. Bárbara Lennie és Maria i ella sola aixeca amb força aquesta curiosa i notable pel.lícula.

     

    Àngel Quintana

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho