Martin Eden

Comparteix-ho

  • Informació


    Itàlia, 2020
    Direcció: Pietro Marcello
    Intèrprets: Luca Marinelli, Carlo Cecchi, Jessica Cressy, Denise Sardisco, Vincenzo Nemolato
    Gènere: drama romàntic
    Durada: 129 minuts
    Idioma: italià

    Sinopsi


    Martin Eden és un noi de poble que es guanya la vida treballant com a mariner. Un dia, Martin aconsegueix salvar la vida d’Arthur Morse, un jove de classe alta que viu a San Francisco. Com a agraïment, Arthur convida a Martin a la seva llar i, a poc a poc, el va introduint en el seu propi estil de vida. El jove veu això com una oportunitat per convertir-se, finalment, en escriptor i tracta d’aprofitar al màxim el temps entre luxes. Martin rebrà un impuls inesperat quan conegui a Ruth, una jove de la qual s’enamora a l’instant.

  • Un individualista confrontat al món

    “El món és més fort que jo. Contra el seu poder, només em tinc a mi mateix, que no és poca cosa (…) mentre tingui la força de les meves paraules contra el món” (Martin Eden, personatge creat per Jack London a la seva novel·la homònima de l’any 1909)

     

    Després que, tot just a l’inici del film amb el qual el cineasta napolità Pietro Marcello ha adaptat la novel·la d’inspiració autobiogràfica de l’escriptor nord-americà Jack London (1876-1916), Martin Eden enregistra en un magnetòfon les paraules que consten en l’encapçalament d’aquet text,es reprodueixen unes imatges de la manifestació del 1er de Maig a Savona, a l’any 1920, on hi apareix el líder l’anarquista ErricoMalatesta. Des del primer moment, doncs, Marcello mostra la intenció de crear una dialèctica entre les imatges creades per ell mateix, per tal de transportar a Nàpols l’experiència del californià Martin Eden en una temporalitat indefinida que sembla travessar tot el segle XX, i aquelles de caràcter documental manllevades a l’arxiu cinematogràfic: una dialèctica entre la narració a propòsit de Martin Eden, consagrat a l’individualisme fent-se a sí mateix com un escriptor tot rebel·lant-se contra les mancanceseducatives i culturals relatives als seus orígens, i els documents fílmics que marquen un contrapunt col·lectiu, a la manera d’una consciència social, sense realitzar una contextualització històrica evident perquè, de fet, la pel·lícula juga en tot moment a l’anacronisme(també a través de la banda sonora, on Debussy conviu amb la música electrònica i les cançons populars amb les del pop romàntic, com ara l’exultant “Piccere”, de DanielePace) per ressonar en el present tot provocant, potser, un cert desconcert que no deixa de ser estimulant.

    Com he dit, Jack London va pouar de la seva vida per, transfigurant-la en una ficció novel·lesca, escriure “Martin Eden”, la història d’un “mariner proletari” que, en conèixer  una família burgesa d’Oakland i ser-hi acollittot enamorant-se de la filla, descobreix una cultura (i un món) del qual vol formar part. D’aquí, comença a llegir compulsivament, apassionadament, per formar-se com a escriptor mentre renuncia a les feines proletàries, lligades a la pròpia família, i a les burgeses que li vol procurar la família adoptiva. Vol fer-se a sí mateix i, vivint precàriament, escriu sense defallir sobre la crua realitat social que coneix. Els seus manuscrits són rebutjats, i la seva estimada burgesa no veu clara l’avenir de la relació, però hi ha un moment en què són acceptats i es converteix en un escriptor prou reconegut i famós. Tanmateix, Martín Eden és lluny de la felicitat i cau en una mena de desesperació nihilista. Li pesa la rancúnia davant del menyspreu burgès, l’abandonament de la dona que estimava amb més il·lusió romàntica, això sí, que arribisme social. Però Jack London considerava que el seu personatge sobretot es perd pel seu “individualisme” i, d’aquí, per només procurar per donar vida a les seves ambicions com escriptor sense participar en una lluita comuna per la igualtat i desvinculant-se així de la seva classe social. Per això, el seu heroi es queda sense èpica i, de fet, sense heroïcitat. L’escriptor (mariner, rodamón, autodidacta, narrador de lluites per la supervivència, ajudat per un poeta, George Sterling que va inspirar-li un personatge, RussBrissenden, d’aquesta novel·la) va concebre Martin Edena la seva imatge i semblança, però fent-lo contrari al socialismeque ell va defensar. El seu personatge, com es fa present al film dePietro Marcello, assumeix les teories del filòsof Herbert Spencer que, empeltades d’esperit nietzschià, fan que digui que, amb el socialisme, els proletaris deixaran de ser esclaus d’un amo per ser-ho de l’Estat.

    Jack London va comentar a UptonSinclair (l’escriptor també socialista que, ho recorda “Mank”, no va aconseguir ser governador de Califòrnia l’any 1934 per les difamacions propagades pels estudis d’Hollywood) que havia volgut escriure una novel·la en contra de l’individualisme, però que potser havia fracassat perquè cap crític se n’havia adonat. No sé si pot passar el mateix amb el film de Pietro Marcello (que reconeix unaintenció semblant a la de London, però deixant escletxes als espectadors per a la seva pròpia reflexió) que adapta d’una manera lliure la novel·la de Jack London, que no deixa de palpitar-hi vigorosament amb les peripècies i les contradiccions del seu protagonista, per dur-la cap a Nàpols amb una amalgama de capes temporals que creen volgudament una incertesa sobre l’època en què transcorre. És així que s’hi poden reconèixer tantes disputes i controvèrsies ideològiques (la relació entre individu i societat, la funció de l’escriptor o de l’artista) que no són del tot alienes al present, on, a més, preval un individualisme ferotge. Cineasta a la vegada autodidacta, Pietro Marcello s’ha decantat cap a la ficció havent-se iniciat com a documentalista seguint l’empremta de la visió tan realista com poètica del director armeni ArtavazPelejan, que sempre ha tingut present l’arxiu cinematogràfic. Al seu “Martin Eden”, no només hi ha les imatges documentals en tensió amb la ficció, sinó que aquesta sovint està filmada amb una proximitat, una espontaneïtat i una vivor que semblen d’un extraordinari cineasta amateur que, abandonant per moments al protagonista, fa atenció als rostres d’aquells que troba al carrer captant-ne un gest que els singularitza en la multitud. En aquesta barreja d’imatges, amb les seves textures i cromatismes, i de sonoritats, hi ha una llibertat exultant que fa que aquesta sigui una pel·lícula per celebrar que, a més, dóna compte d’una certa revitalització del cinema italià. Això amb un actor en estat de gràcia, Luca Marinelli, encarnant Martin Eden.

    Imma Merino Serrat
    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho