Más allá de las colinas

Comparteix-ho

masalladelascolinas cartell

  • Informació


    Dupa dealuri (Beyond the Hills)
    Romania, 2012.
    Direcció: Cristian Mungiu.
    Intèrprets: Cosmina Stratan, Cristina Flutur, Valeriu Andriuta, Dana Tapalaga, Catalina Harabagiu, Gina Tandura, Vica Agache, Nora Covali, Dionisie Vitcu, Ionut Ghinea
    Durada: 150 min.
    Gènere: Drama.
    Idioma: Romanès.

    Sinopsi


    Després d’haver viscut diversos anys a Alemanya, Alina es reuneix amb una amiga en un aïllat convent ortodox romanès. La seva amistat es remunta a l’època en que, sent nenes, es van conèixer en un orfenat.

     

  • Dues meravelloses actrius en un món clos i intransigent

    Fa sis anys, el 2007, Cristian Mungiu va guanyar la Palma d’Or a Canes amb «4 mesos, 3 setmanes i 2 dies», film amb el qual recrea la sordidesa dels últims anys de la dictadura de Ceacescu (aportant un retrat de la desmoralitzada societat romanesa de l’època) seguint el procés pel qual una jove, amb l’ajuda d’una seva amiga, aconsegueix avortar clandestinament. El 1966 havia aparegut un decret que prohibia l’avortament per augmentar la ma d’obra disciplinada: milers de dones van morir avortant clandestinament en condicions infames mentre la interrupció de l’embaràs, mancada de reflexió ètica, va convertir-se en un acte de rebel·lió i resistència contra el règim. En tot cas, aquest impecable i contundent film de Mungiu (nascut el 1968 i, per tant, «fill del decretei») desenvolupa la ferma història d’amistat entre dues noies que, amb tot, no sortirà impune d’una experiència desoladora. A «Más allá de las colinas», el seu nou llargmetratge rodat després d’algunes propostes col·lectives, Mungiu també explica una història d’amistat (i amorosa) sotmesa a una dura prova i, com en la pel·lícula anterior, compta amb l’esplèndida interpretació de dues joves actrius, en aquest cas de Cosmina Straten i Cristina Flutur, que van guanyar al passat festival de Canes el premi a la millor interpretació femenina, fins i tot per sobre de l’Emmanuelle Riva d’»Amour». L’escenari del nou film d’un dels grans representants de la «nova onada» de cineastes romanesos (junt amb Piuiu, Muntean, Nemescu, Mitelescu i Porumboiu) és un món a part situat, certament, més enllà dels turons: un convent de monges ortodoxes que, dominades per un sacerdot, viuen amb unes regles pròpies i al marge de la vida moderna. Allà hi ha trobat refugi Voichita (Cosmina Straten), una noia fràgil que s’hi ha sentit protegida després que la seva amiga Alina (Cristina Flutur) decidís emigrar a Alemanya, la qual cosa apunta que, malgrat que l’acció transcorre en una realitat closa, Mungiu té presents les circumstàncies actuals de la societat romanesa, amb molts dels seus ciutadans escampats per Europa a la recerca de treball. El cas és que Alina torna per estar novament amb Voichita i, sentint que la seva amiga està sotmesa a les exigències d’una ordre que imposa una distància entre elles, per endur-se-la del convent. Les dues noies s’estimen profundament i, havent-se conegut en una residència d’orfes, mantenen una forta relació de dependència, però Voichita no vol marxar del convent. Diu que hi ha trobat la fe. S’hi sent protegida, havent sigut una nena que possiblement va patir abusos a l’orfenat, un altre lloc tancat. Woichita imposa certa distància, com ara entre els seus cossos, a Alina. Aquesta es desespera i s’enfronta al sacerdot, que exerceix un poder absolut en les monges. Marxa, però retorna perquè no pot renunciar a Woichita, però el seu cos, tota ella, es revolta convulsament i la sotmeten a un exorcisme amb un desenllaç fatal que posa la comunitat en contacte i, per tant, amb conflicte amb les regles del món exterior. Amb un distanciament volgut, sense imposar un judici i sempre convidant a la reflexió, Mungiu contraposa una comunitat closa i intransigent a una individualitat portadora d’altres valors i d’altres necessitats humanes. Un conflicte universal que Mungiu situa en un món al marge, però en l’època actual. Un conflicte que no és aliè a algú que ha viscut sota una dictadura. El cineasta romanès, concedint-se temps per a desenvolupar el conflicte en llargs plans-seqüència, alterna la càmera fixa i la càmera en mà, que sobretot utilitza en els moments més desesperats i convulsos d’Alina. Però, tot i que la càmera es mantingui fixa, sempre hi ha tensió, la pulsió d’un conflicte desigual, el drama d’un amor viscut diferentment per cadascuna de les noies. Mungiu aporta un film sòlid i complex mentre desenvolupa un gust pictòric pels enquadraments, una atenció als moviments dels personatges dins del pla i una sensibilitat davant dels paisatges nevats, tan cinematogràfics.

    Imma Merino

    Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Comparteix-ho